vámonos átomos!

Ahir vaig escriure un post ben llarg i em pregunto si algú l'haurà llegit ni que sigui per casualitat, però la veritat, no ho crec. Tan se val.
Aquest matí ha plogut una mica mentre encara era al llit i he tancat la finestra per a no mullar-me més després de les primeres gotes que m'han refredat les galtes i els llavis, un llavis que anyoren. Ara, a la nit, de nou està plovent, però aquest cop de manera molt més intensa, amb llamps i trons. Déu està emprenyat... o potser trist... Trobo a faltar sentir la calor al meu costat, com la que el Xavi m'ha donat durant tot aquest any. Avui he pensat en trucar-lo, però no podia, no podia dir-lli que em venia de gust que per una tarda tornés amb mi, que portés una pel·lícula per veure-la a l'ordinador i que després es quedés a dormir amb mi, i no malpensem senyors, que la meva intenció no era el polvet, a més, tinc la regla. Només volia, i ara que plou i sento com refresca, que dormís al meu costat que m'abracés, que durant la pel·lícula em pogués acomodar sobre la seva espatlla, el seu pit, i que ell, pobre, es clavés, com sempre, la cadira, l'armari o el que toqués només per tal que jo ho pogués fer en ell... Soc una persona, pel que veig, bastant necessitada de "calor humana", de més tendresa que la que dono o demostro, al menys al gènere masculí, pq crec q a les meves reines, més o menys, algunes millor i a d'altres pitjor, les tinc prou ben cuidades, un exemple: la Laura va tornar diumenge d'Itàlia, i dilluns vaig soprendre-la quan sortia de la feina amb un ramet de margalides blanques, que vés per on, va donar la casualitat que són les seves flors preferides (si és que soc un crack!). Avui he vist al telediari que una dona li havia donat en vida el 60% del seu ronyó a un amic que, amb el seu inutilitzat, només li quedaven 4 mesos i mig de vida, he pensat que jo faria el mateix per la Laura, per la Cristina, per la Montse, l'Eva, la Mireia... i n'estic segura, sé que ho faria, em costaria, clar, pq de por a morir en tenim tots, pq de cicatrius que ens atravessin l'estomac no en volem cap, però ho faria, pq l'amor ha de poder amb tot n'estic convençuda, l'amor ens fa tirar endavant, l'amor és el més bonic de la vida, i només per demostrar aquest, val la pena viure.