Descubriendo a Judith

És increible, o a mi m'ho està semblant, adonar-me de com soc de gelosa dels meus amics. Pensaba que ho tenia més que superat des de l'adolescència, però, ara, amb la Mireia està resorgint el conflicte. Em sento molt gelosa quan veig que cada cop es troba més unida a d'altres companys de la universitat com per exemple el David. No li tinc cap antipatia, al contrari, veure que està per ella fa que confii en ell, però alhora sento una mena de ràbia muda generada, probablement, per la por que, realment, ell sigui millor amic que no pas jo, de la Mireia i que ella també ho consideri així, i el que m'entristeix és pensar que amb raó. No soc l'amiga més atenta del món i la meva manera de ser, procurant-me aïllar tan com puc del món i especialment de la universitat, fa que o potser genera que la gent no les tingui totes en mi i no hi acabin de confiar per què tinguin la sensació que en qualsevol moment m'enclaustraré en el meu món i els deixaré al marge. És a dir, potser, persones que m'aprecien i que sovint m'ajuden amb tota generositat, no estiguin tan segures que jo realment les valori com es mereixen, que les tingui prou en compte a la meva vida com per no fallar-les malgrat la meva pròpia existència, és a dir, que deixi que la meva por al món es superposi a elles i les acabi deixant de banda en qualsevol moment. En fi, el meu consol, o poder torment, és que realment me les estimo... no s'ha dit sempre que la gelosia en una dosi controlada és símbol de l'amor, de no voler perdre la persona estimada i no pas, purament sentiment de posessió? Aish... un petó a tots.