Rise and Falls, Craig David i el paio que era de Police

Cada cop que sento aquesta cançó em sento tan trista, tant... que em sento com una fulla que s'enlaira i cau, sí, suaument, però pels dubtes que la fan trontollar en el vol, el seu camí, sense saber mai a on caurà aquesta vegada. És tot tan incert, tan inestable i... volàtil. El que tens ara a la mà, en un segon potser desapareix, cau o implosiona, potser pq tu has deixat que pasés, potser pq algú ho ha provocat sense que ho poguessis evitar o simplement per alguna raó inexplicable i que només es pot otorgar a alló que diuen el si, el destí.
La cançó ja fa tres frasses qe s'ha acabat però vull continuar escribint. Posaré el cd que acabo d comprar, el nou d Marlango, hi ha una cançó que diu algo com squeeze the univers between your fingers que m'encanta, a més a més de per tot el sentit que té o que li dono jo mateixa per la manera en que la Leonor Waitling la diu... és un to extrany, com el poder desconegut que tenim per fer de l'univers engrunes de la nostra vida pasada, present i futura.
Com m'agrada la trompeta ofegada que planya, el piano que entra ballant la dansa dels lladres vestit tot de negre com pertoca, ella, dóna voltes, entre pianos que roben i trompetes que s'ofeguen i guitarres que es perden pel camí de les cireres grisses. Què no és la música una musa? Vet aquí la premisa, si...1 si...2 si...3 llavors... el meu cor vibrant.