bueno, pues vale

Després de treballar al bar d ma germana, d'anar a la biblioteca i inmersar-me al món dels videoclips i de quedar amb el Víctor que per tercera vegada m'ha besat buscant no sé el què, he quedat amb la Mireia a l'Ovella Negra de Marina, total per a què? Doncs per pujar, fotre un cubata i una partida al billar ple de trampes que no m'agraden gens ni mica pq no respecten el joc i haver-me'n d'anar. No estic enfadada, però em toca la moral que per un cop que em ve de gust, no anar de festa sinó. simplement fer un parell de copes amb la calma, fer broma, xerrar i jugar, m'he de menjar els mocs i marxar cap a casa. I ara què? El putu emule és més lent que un jeti corrent per les platges de Jamaica, tinc la peli de Rize però tenint en compte que és 100% en anglès ja veus tu si em ve gaire d gust fer l'esforç de veure-la per moltes ganes que en tingés mesos i mesos enrera. En fi, HOSTIA PUTA! ja està, res més a dir.

News

Benvolguts senyors/es:

Casa López els convida a la inauguració del seu proper my space.
Així doncs, ens complauria que si coneixen l'adreça de hotmail pertinent i en són usuaris, no faltessin i gaudissin de la seva visita.

Atentament:

Senyoreta Judith López

Aixó m'ho ha dit un amic, en Johny... interessant

mmmm hablando contigo me he dado cuenta de que tienes un alto equilibrio intelectual y patetico equilibrio emocional que tambien te afecta porsupuesto al intelecto, mas bien a lo que haces con él

Definicions

Comprensió: acció o efecte de comprendre; facultat de comprendre; la totalitat d'atributs d'una noció.

Comprendre: contenir en si; fer entrar en un conjunt; entendre, capir.

Entendre: intervenir en un afer; estar versat// tenir intenció de fer alguna cosa; percebre amb la intel·ligència; jutjar, pensar, considerar// posar-se d'acord; tenir relacions amoroses.

Si és que en el fons, tot acaba al mateix punt, el mateix d'on surt, l'amor.

Puta merda de família!

Quin matí més fastigós, m'ha tocat treballar amb ma germana i com sempre que té problemes ha començat a matxacar-me perseguint-me per tot el bar esbufegant i maleïnt la meva existència. Hi hauria moments que l'agafaria pel coll i li diria ben fermament que s'oblidi de mi per sempre, merda de persona, egoista dels collons! Quan ma mare s'ha pasat m'he enterat d'on venia el linxament. Resulta que la Karina, la seva treballadora li ha dit q prou, q ho deixa, i al meu parer, bé que fa. Ma germana entre d'altres coses li ha abaixat la nòmina per a pagar menys impostos, quan Karina es va queixar li apujà de nou però a canvi li ha reduit 220 euros dels calers q cobrava en negre, és a dir, q Karina per assegurar-se un atur digne el dia d demà, avui dia s'ha hagut de menjar una humiliació, una presa de pel i un robatori de 200 euros mensuals de tot el que sua, pq jo treballo amb ella, i senyors, és insuperable com a treballadora i es mereix aquell sou i 40 vegades més! En fi, ma germana despotricant despotricant, ha tirat pel caminet de sempre. el de l'arxiconegut victimisme, que si tothom es pensa q em pot prendre el pél pq vaig de bones pq m'envolto de subnormals i de merdes, merdes de persona (aixó mirant-me a mi) pq sí, pq són merdes! M'ha tret una punyaladeta que sense la intervenció de ma mare no hauria pogut fer i és q fa uns dies li vaig dir a ma mare q tant ella com ma germana ja podrien intentar d'anar a veure a la filla de mon germà, q sembla que ens importi ben poc i no pot ser que visquent a la mateixa ciutat a la nena li faltin tietes i àvies q tenen tota la tarda lliure a partir de les 5. S'ha girat de nou a mi i m'ha dit pq a sobre m'intenten fer sentir mala persona pq no vaig a veure la meva neboda, doncs q vingui ella! (curiós comentari pq la meva cunyada es va afartar d'anar cada dia de passeig fins al bar amb el carret per a q ma germana veiés a la Iosune, i com bé em va dir l'altre dia, ella tb té coses a fer, q la gent ha de posar d la seva part, no poden viure tan tranquils esperant a q els altres hi vagin per a q cumpleixin els seus deures, (ha de ser un mateix qui es mogui per fer el que ha de fer!)
Bah! Inaguantable, 5 hores callada per a no fer-la més grossa mentre ma germana em cridava i insultava davant els clients, aixó sí, crec q flipaven més amb la meva cara q no amb la seva histèria destructiva. I és que amb els anys, he desenvolupat una facilitat brutal per a mostrar una cara totalment inexpressiva... crec q em presentaré al proper casting de Robocop.
M'afarta tant aquest egoisme, el victimisme, la histèria, les amenaçes, la violència, l'autohipocresia pq de debó com realment es cregui q és tan bona com diu llavors sí q està malament... jeje mentre m'esbroncava m'ha vingut una idea pionera al cap, regalar-li per nadal una tarja amb el dia i hora de la seva primera i indispensable visita al psiquiatra, a veure si la infla a pastilles i ens deixa viure una mica en pau... a més, així, si es mor per sobredosi serà totalment glamourosa, al pur estil diva, el que ella, entre d'altres coses sempre ha pretés ser.. Àvida Diva
Buff... deixeu-m'ho dir, q m'ho he hagut de callar aleshores...
PERO QUE ME DEJES EN PAZ HOSTIA! ESTOY HASTA LOS HUEVOS DE TI, A VER SI APRENDES A VIVIR Y DATE CUENTA DE UNA PUTA VEZ Q SI NO TIENES AMIGOS SERÁ POR ALGO Y Q SI TE CUESTA TANTO SACARTE LAS CASTAÑAS DEL FUEGO ES PQ EN TU VIDA LO HAS TENIDO Q HACER INTENTO FALLIDO DE MADONNA! QUE YO NI NADIE TIENE PQ SOPORTAR TUS ABUSOS, PQ SÍ, LO TUYO ES UN ABUSO, TE CREES UNA SANTA, UNA INOCENTE, Y NO HACES MÉS QUE DEVORAR LA MORAL DE TODOS LOS QUE TE RODEAMOS, Y NO TE CONFUNDAS, QUE NO ES PQ SEAMOS DÉBILES QUE TE PERMITIMOS HACERLO, SINO PQ DAS PENA!!! Y ES ASÍ, DAS PENA PQ LA PRIMERA EN SER INFELIZ ERES TU! SI NO DE Q TE VOY A DEJAR MACHACARME ASÍ EH? PQ NO TIENES NADA MÁS EN TU VIDA! SÓLO TU PUTA HISTERIA, ES DECIR, A TI MISMA. PQ SÓLO SABES QUERERTE TU Y ENCIMA, LO Q ES MÁS TRISTE, MAL.
YA NO ESPERO NADA DE TI... A VECES, ÚNICAMENTE... QUE DESAPAREZCAS POR FIN.

Azrael se porta mal

Azrael almacena toda la ira,rabia y rencor que su amigo no quiere guardar.
Azrael machaca a su amigo pq se aburre de oirle siempre lo mismo.
Azrael sabe que su amigo está enamorado de la amiga de Htiduj.
Azrael está enamorado de Htiduj.
Azrael sabe que en realidad la ira, la rabia y el rencor son suyos y no de su amigo.
Azrael no perdona que por culpa de su amigo siga lejos de Htiduj.
Azrael machaca a su amigo.
Azrael debería ser un demonio libre.
Htiduj debería ser una diosa India libre.
Azrael y Htiduj temen por su futuro.
El futuro no existe.
Azrael y Htiduj temen el nihilismo.
¿Cuándo el amigo de Azrael y la amiga de Htiduj hablarán de una vez?
Cuando los miedos, inseguridades y los intereses desaparezcan.
Azrael y Htiduj ven el cielo muy gris.
Los amigos ni lo ven.
¿Y qué se puede hacer?
Eso yo ya no lo sé.

Inauguració+roda de premsa

Avui ha estat la roda de premsa per a presentar l'exposició de Tres mestres del videjoc als medis, esperem que tingui prou difusió. Ha anat prou bé i ningú ha fet cap pregunta de l'estil: i la violència dels videojocs no és un dels factors que més influents i negatius del jovent d'avui dia??? Tot el contrari, hi ha hagut algun periodista especialitzat en el tema que ens agrait el tractament i haver aquesta exposició, segons ell, fart de que sempre en malparlin d'un medi d'entreteniment, experimentació i fins i tot artístic com ho són els videojocs.
Per cert, el pica-pica de peloteo als medis molt bo jeje

Amb una altra visió

Ara q ja ha pasat un dia o dos, m'he rellegit els articles i s veritat, prefereixo el que el jefe va corretgir. Les veritats s'han d'acceptar i sovint, agrair, gràcies Ricard. Un petó, Judith la teva no-Lewinski però quasi... diguem millor Yorkshire

Tralarí tralarí

Molto bene, avui per fi m'ha vingut la regla i demà inaugurem l'exposició. Adjunto la versió corretgida pel jefe del meu article per la revista El Temps d'Art.

Bolets, pistoles i recreació social: LES ARTS DEL VIDEOJOC
ENTRADETA: Has menjat mai un bolet que et convertís en un gegant o, per contra, en un nan mentre trencaves maons amb el front? Has matat mai un nazi amb un revòlver? O que potser has jugat a ser Déu creant individus a la teva imatge i semblança, això sí, amb el seu corresponent lliure albir, o actualitzant la història, has fet de Big brother?
El saló modernista de la Fundació Caixa Sabadell, acull una insòlita exposició, pionera en el seu gènere, titulada Mestres del Videojoc, Shigeru Miyamoto, John D. Carmack i Will Wright. El comissari, l’historiador i crític d’art Ricard Mas, ha cercat la manera més adient per entendre l’evolució i la importància dels videojocs des de les seves arrels més primitives fins avui dia, tot aconseguint donar una visió global però entenedora d’un fenomen a mig camí entre la cultura i el mer entreteniment, mitjançant la interactivitat espectador-objecte.
Així doncs, el visitant no es trobarà limitat al paper d’observador, tot llegint cartel·les i mirant objectes, ans experimentarà, hi jugarà i fins i tot en formarà part indispensable. Si bé a la planta superior gaudirà d’una manera menys esgotadora, assegut junt d’altres visitants davant la multitud de pantalles comandament en mà, a l’entressòl suarà i molt! En aquesta planta, concebuda com una extensió de l’exposició, dedicada al cinema i la música, l’espectador podrà ballar, cantar i tocar la guitarra com una estrella de rock. Els videojocs que tant s’han esforçat en ampliar la nostra llibertat d’acció dins la pantalla, ara pretenen fer-ho fora d’aquesta, com en el cas del conegudíssim Dance dance Revolution, el Singstar o Guitar Hero.
Davant el perill de perdre’s enmig de la nebul·losa d’una tecnologia tan breu com poblada de noms significatius, els responsables de l’exposició han optat per centrar-se en tres noms de referència, tres genis sense els quals seria impossible concebre la història del videojoc: Shigeru Miyamoto, que passarà a la història com el creador del personatge més popular, el plomer Mario; John D. Carmack, instaurador del gènere shooter, disparador en primera persona amb mític Wolfestein 3D, -perfeccionat posteriorment en les sèries Doom i Quake-, i Will Wright, el primer dissenyador que va otorgar als jugadors responsabilitats “socials” com concebre una comunitat humana i fer-la rutllar.
El món dels videojocs està ple d’icones, però n’hi ha una que destaca per sobre de totes, el bolet. Miyamoto un dissenyador industrial que treballava per a la Nintendo es convertí en gràfic quan en 1980 va crear el seu primer joc, Donkey Kong. La història, una barreja de King Kong i Popeye (aquest sempre anava rere Brutus per salvar a la seva escandalosa i sensiblona Olivia), consistia en aconseguir que el protagonista, Jumpman (més tard esdevindria l’arxiconegut Mario) salvés la princesa que el malvat goril·la retenia, evitant els barrils que aquest li llençava per impedir-ho. Un parell d’anys més tard Jumpman seria rebatejat com a Mario i es desenvoluparia no només un joc exclusivament entorn d’ell, sinó que a més a més, una consola, la NES (Nintendo Entertainment System, 1985). Des d’aleshores Mario ha fet salts qualitatius en molts sentits: per a cada nova consola de Nintendo hi ha un Mario renovat amb una imatge cada vegada més plàstica, així com per a cada nova expectativa de jugabilitat tenim un Mario amb el que podem ballar, volar, fer carreres de karts.... No oblidem, però, que una flor no fa estiu, i Miyamoto té en la seva carrera molts més èxits amables com les sèries dedicades a l’elf Link (Zelda) o a l’heroi interestel·lar Star Fox, en els quals les aventures, l’enginy i els paisatges conformen la base de les innovacions que s’incorporen títol rere títol.
Canviem de registre, substituïm els colors vius i el punt naïf de Miyamoto per la foscor i el “sadisme creatiu” de John D. Carmack. Què passa si devores literatura fantàstica, estàs enganxat als videojocs i a més a més, ets un crack informàtic? Doncs que tard o d’hora, t’avorreixes del que ja coneixes abastament i vols anar més enllà.
Carmack va trobar la manera d’implicar-se, i per tant, emocionar-se encara més amb els videojocs, fent que el protagonista fos un mateix sota un alter ego. Ja no es tractava de prémer un botonet i veure com la teva nau espaial es carregava a la resta de naus atacants, ara la qüestió era matar pistola en mà. I així va nèixer el 1993 Wolfestein 3D. Carmack havia treballat en un nou sistema operatiu per facilitar la velocitat de joc i el moviment, mentre que el seu fidel còmplice John Romero va afegir la violència i la sang creant un dels millors cops d’efecte, l’escàndol. No només mataves sense miraments, sinó que, a més a més, el teu objectiu era carregar-te tots els nazis que et trobessis pel camí fins arribar al mateix Hitler. Tot i així, com a bon creador-tecnòleg, Carmack no es va donar per satisfet, necessitava més agilitat i gràcies a l’aplicació d’una nova programació, la Binary Space Partioning, ho aconseguí amb un nou joc, Doom. Aquest joc ultraviolent, se situà al punt de mira de totes les crítiques que tractaven de cercar una explicació a fets tan violents com sanguinars registrats en instituts nord-americans com el tristament cèlebre Columbine. Tot i així, aquest nounat gènere anomenat “shooter” o com diríem per aquí, joc de “mata-mata”, ha estat un dels més aprofitats, i les seqüeles millorades, gràcies també a la imparable innovació tecnològica, de Doom i el Quake, han influït en la gènesi de móns tenebrosos i cruents.
Després de tanta sang i fetge, tornem a entretenir-nos amb coses una mica més innocents, això sí, fins a un cert punt, que si no, no tindria gràcia. Will Wright és un autor contracorrent; mentre la majoria creava personatges heroics que salvaven princeses, o militars sense compassió amb una missió inconfessable, ell va tenir una petita revelació... i si juguem amb la quotidianitat? I si provem a fer rutllar una vida com procurem fer cada dia amb la nostra? Malgrat les primeres dificultats econòmiques, ja que les empreses no ho tenien gaire clar que aquesta modalitat de joc cridés l’atenció del públic, Wright aconseguí portar al mercat el 1989 Simcity. Aquest joc es podria definir com un simulador social, i es basava en fer créixer una ciutat tot assumint els inconvenients i les conseqüències de la nostra planificació. El que recorda, inevitablement, aquelles petites granges domèstiques de formigues on gràcies al vidre o al plàstic transparent, veiem com evoluciona una comunitat. Wright continuà experimentant amb d’altres simuladors d’entorns diferents, però el mega-crack esdevingué amb els Sims. En aquest joc, cal definir els personatges amb unes característiques físiques i emocionals, alhora que cal tenir cura de les seves necessitats, tant fisiològiques com socials. També podem proporcionar als personatges del joc una llar a mida, en la qual podem facilitar-los la vida, o bé torturar-los com si fòssim la cèlebre ministra d’habitatge que promocionava vivendes de 30 metres quadrats... En fi, el joc ha resultat un veritable fenòmen social que ha incorporat la dona al mercat del videojoc, i ha crescut amb més de 14 expansions. I és que la idea de jugar a ser Déu o quelcom semblant sempre ha resultat massa temptadora com per deixar-la córrer.
Així doncs, la història dels videojocs tot just comença, la seva evolució és indestriable dels avenços tecnològics, i la seva influència ja fa temps que s’ha extès molt més enllà de la pantalla del televisor, l’ordinador o la petita consola portàtil. El cinema, la música i l’art se n’aprofiten de la seva llibertat, de l’impacte de les seves imatges, de l’enginy dels seus creadors i de l’emocionant vici del qual ens imbueixen.

article enllestit

Ja he entregat el ditxós article de l'exposició al jefe per tal q ell l'envii a la revista El temps d'Art q sortirà el dilluns vinent. Entre q no he dormit més q hora i mitja i q fins ara (les 8 d la nit) no he menjat res en tot el dia, m'ha decebut molt fer la correcció amb el jefe, entenc q s'hagi d'adequar a un nivell "professional"? però la veritat, ja no el sento meu... m sap greu, ja no trobo tant especial publicar-lo, ja no m'hi veig en ell.
Engaxaré akí la meva primera versió, sense alguna data i sense la meva pròpia correcció i després amb més temps afegiré l'altre, la versió del jefe, així els podreu comparar a veure q us semblen... clar q canviaria coses del meu, però el q hem canviat finalment, més enllà d quatre frasses, ha estat l'estil, d'aquí la meva... desil·lusió?

Bolets, pistoles i recreació social. Miyamoto, Carmack i Wright
Has menjat mai un bolet que et convertís en un gegant o, per contra, en un nan mentre trencaves maons amb el front? Has matat mai un nazi amb un revòlver? O que potser has jugat a ser Déu creant individus a la teva imatge i semblança, això sí, amb el seu corresponent lliure albir, o actualitzant la història, has fet de Big brother?
Actualment, a la seu modernista de Caixa Sabadell es pot gaudir de l’exposició Tres Mestres del Videojoc, Shigeru Miyamoto, John D. Carmack i Will Wright, que romandrà fins XXX. El comissari, l’historiador i crític d’Art Ricard Mas, ha cercat la manera més adient per entendre l’evolució i la importància dels videojocs des de les seves arrels fins avui dia, la interactivitat, aconseguint donar una visió global però entenedora del fenomen alhora que ens fa gaudir d’ell.
Així doncs, no ens trobarem limitats al paper d’espectador, llegint cartel·les i mirant objectes, siguin de la mena que siguin, sinó que els experimentarem, jugarem amb ells i fins i tot ens integrarem com a part indispensable. Si bé, a la planta de dalt en gaudirem d’una manera menys esgotadora asseguts a uns bancs que compartirem amb d’altres jugadors amb els comandaments en mà, a l’altre planta de l’exposició suarem i molt! Podrem ballar, cantar i tocar la guitarra com estrelles de rock. Els videojocs que t’han s’han esforçat en ampliar la nostra capacitat de moviment dins la pantalla, ara pretenen fer-ho fora d’aquesta, com en el cas del conegudíssim Dance dance Revolution, el Singstar o Guitar Hero.
Però amb la indústria gegantina que representa el món de l’entreteniment en tant els videojocs, com poden filar aquesta història? Molt fàcil, prenent tres noms de referència, Miyamoto, que passarà a la història com el creador del personatge més conegut, Mario Bros; Carmack, que aconseguí posar l’acció en primeríssima primera persona amb el seu joc Wolfestein 3D, pare del posterior Doom i avi del famós Quake, i Wright, qui per primer cop ens va donar unes responsabilitats “socials”, fer rutllar una petita comunitat alhora que la creàvem.
El món dels videojocs n’està ple d’icones, però n’hi ha una que destaca per sobre de totes, el bolet. Miyamoto un dissenyador industrial que treballava per a la Nintendo, en 1980 va crear el seu primer joc, Donkey Kong. La història, una barreja de Popeye i King Kong (aquest sempre anava rere Brutus per salvar a la seva escandalosa i sensiblona Oliva), consistia en aconseguir que el protagonista, Jumpman (més tard esdevindria l’arxiconegut Mario) salvés a la princesa que el malvat goril·la retenia, evitant els barrils que aquest li llençava per impedir-ho. Un parell d’anys més tard Jumpman seria rebatejat com a Mario i es desenvoluparia no només un joc exclusivament entorn d’ell, sinó que a més a més, també una consola, la NES (Nintendo Entertainment System) en el 1985. Des d’aleshores en Mario ha fet salts qualitatius en molts sentits, per a cada consola de Nintendo hi ha un Mario renovat amb una imatge cada cop més plàstica, així com per a cada nova expectativa de jugabilitat tenim un Mario amb el que podem, fins i tot, ballar, fer carreres de karts... Potser aquest amable fontaner, esdevindrà, tendrament, el patró dels videojocs. No oblidem, però, que una flor no fa estiu, i Miyamoto té en la seva carrera molts més èxits amables com Zelda o Star Fox on les aventures, l’enginy i els paisatges formen la base de les noves innovacions que s’incorporen títol rere títol.
Canviem de registre, que no de medi, substituïm els colors vius i el punt naïf d’en Miyamoto per la foscor i el punt de sadisme potser... de John D. Carmack i el seu col·laborador John Romero. Que passa si devores literatura fantàstica, estàs enganxat als videojocs i a més a més, ets un crack informàtic? Doncs que tard o d’hora, t’avorreixes del que ja coneixes més que de sobres i se’t fa curt.
Carmack va trobar la manera d’implicar-se, i per tant, emocionar-se encara més amb els videojocs, fent que el protagonista fos un mateix sota un alter ego. Ja no es tractava de prémer un botonet i veure com la teva nau espacial es carregava a la resta de naus atacants, ara la qüestió era matar sostenint la pistola, un angle totalment subjectiu. I així va neixer en 1993 Wolfestein 3D. Carmack havia treballat en un nou sistema operatiu per a facilitar la velocitat de joc i el moviment en aquest, mentre que Romero va afegir la violència i la sang creant un dels millors cops d’efecte, l’escàndol. No només mataves sense miraments, sinó que, a més a més, el teu objectiu era carregar-te a tots els nazis que et trobessis pel camí fins arribar al mateix Hitler. Tot i així, com a bon creador-tecnòleg, Carmack no es va donar per satisfet, necessitava més agilitat i gràcies a l’aplicació d’una nova programació, la Binari Space Partioning, ho aconseguí amb un nou joc, el Doom, punt de mira de totes les crítiques per a justificar els fets de violència donats a instituts nord-americans contemporanis. Tot i així, aquest nounat gènere anomenat “shoter” o com diríem per aquí, jocs de “mata-mata”, ha estat un dels més fructífers i les seqüeles millorades, gràcies també a la imparable innovació tecnològica, de Doom i el Quake, obra també de Carmack, han influït sens fi l’afició per la creació de móns foscos i cruents.
Després de tant sant i fetge i feroç desfogament, tornem a entretenir-nos amb coses una mica més innocents, això sí, fins a un cert punt, que si no, no tindria gràcia. Will Wright és un autor contracorrent, mentre la majoria creaven personatges heroics que salvaven princeses, o militars sense compassió amb una missió i objectiu, ell va tenir una petita revelació... i si juguem amb la quotidianitat? I si provem a fer rutllar una vida com bé procurem fer cada dia amb la nostra? Malgrat les primeres dificultats econòmiques, ja que les empreses no ho tenien gaire clar amb que aquesta modalitat de joc cridés l’atenció del públic, Wright aconseguí portar al mercat en 1989 Simcity. El que es podria definir com a un joc de simulació social es basava en fer créixer una ciutat fent-se càrrecs de tots els inconvenients i les conseqüències de la nostra planificació. El que recorda, inevitablement, a aquelles petites granges domèstiques de formigues a on gràcies al vidre o al plàstic transparent, veiem com la comunitat creixia. Wright continuà experimentant amb d’altres simuladors d’entorns diferents, però el mega-crack esdevingué amb els Sims. En aquest el jugador donava als seus personatges unes característiques físiques i emocionals, alhora que havia de tenir cura de les seves necessitats, tant biològiques com socials, incloent-hi així, el que ara per ara és tan difícil a la vida real, proporcionant també una llar dissenyada pel propi jugador i en la que es podia recrear per tal de facilitar la vida dels personatges o inclús per tal de torturar-los, opció aquesta darrera que sembla ser la preferida per algunes ministres que promocionen vivendes de 30 metres quadrats... En fi, el joc ha tingut més de 14 expansions amb la quantitat de possibilitats que dóna això, i el que ha estat l’al·licient de molts per a viciar-se veritablement a aquestes societats virtuals, i és que, la idea de jugar a ser Déu o quelcom semblant sempre ens ha resultat massa temptadora com per deixar-la córrer.
Així doncs, la història dels videojocs tot just comença, la seva evolució és indeslligable dels avenços tecnològics i la seva influència ja fa temps que s’ha extès molt més enllà de la pantalla del televisor, l’ordinador o la petita consola portàtil, el cinema, la música i l’Art se n’aprofiten de la seva llibertat, de l’impacte de les seves imatges, de l’enginy dels seus creadors i de l’emocionant vici al que ens imbueixen. Recreem-nos, juguem, interactuem i no oblidem que no soc jocs de nens, si més no, no tots, sinó excitants móns per a descobrir i redescobrir en la nostàlgia de les primeres generacions.
Bolets, pistoles i recreació social. Miyamoto, Carmack i Wright
Has menjat mai un bolet que et convertís en un gegant o, per contra, en un nan mentre trencaves maons amb el front? Has matat mai un nazi amb un revòlver? O que potser has jugat a ser Déu creant individus a la teva imatge i semblança, això sí, amb el seu corresponent lliure albir, o actualitzant la història, has fet de Big brother?
Actualment, a la seu modernista de Caixa Sabadell es pot gaudir de l’exposició Tres Mestres del Videojoc, Shigeru Miyamoto, John D. Carmack i Will Wright, que romandrà fins XXX. El comissari, l’historiador i crític d’Art Ricard Mas, ha cercat la manera més adient per entendre l’evolució i la importància dels videojocs des de les seves arrels fins avui dia, la interactivitat, aconseguint donar una visió global però entenedora del fenomen alhora que ens fa gaudir d’ell.
Així doncs, no ens trobarem limitats al paper d’espectador, llegint cartel·les i mirant objectes, siguin de la mena que siguin, sinó que els experimentarem, jugarem amb ells i fins i tot ens integrarem com a part indispensable. Si bé, a la planta de dalt en gaudirem d’una manera menys esgotadora asseguts a uns bancs que compartirem amb d’altres jugadors amb els comandaments en mà, a l’altre planta de l’exposició suarem i molt! Podrem ballar, cantar i tocar la guitarra com estrelles de rock. Els videojocs que t’han s’han esforçat en ampliar la nostra capacitat de moviment dins la pantalla, ara pretenen fer-ho fora d’aquesta, com en el cas del conegudíssim Dance dance Revolution, el Singstar o Guitar Hero.
Però amb la indústria gegantina que representa el món de l’entreteniment en tant els videojocs, com poden filar aquesta història? Molt fàcil, prenent tres noms de referència, Miyamoto, que passarà a la història com el creador del personatge més conegut, Mario Bros; Carmack, que aconseguí posar l’acció en primeríssima primera persona amb el seu joc Wolfestein 3D, pare del posterior Doom i avi del famós Quake, i Wright, qui per primer cop ens va donar unes responsabilitats “socials”, fer rutllar una petita comunitat alhora que la creàvem.
El món dels videojocs n’està ple d’icones, però n’hi ha una que destaca per sobre de totes, el bolet. Miyamoto un dissenyador industrial que treballava per a la Nintendo, en 1980 va crear el seu primer joc, Donkey Kong. La història, una barreja de Popeye i King Kong (aquest sempre anava rere Brutus per salvar a la seva escandalosa i sensiblona Oliva), consistia en aconseguir que el protagonista, Jumpman (més tard esdevindria l’arxiconegut Mario) salvés a la princesa que el malvat goril·la retenia, evitant els barrils que aquest li llençava per impedir-ho. Un parell d’anys més tard Jumpman seria rebatejat com a Mario i es desenvoluparia no només un joc exclusivament entorn d’ell, sinó que a més a més, també una consola, la NES (Nintendo Entertainment System) en el 1985. Des d’aleshores en Mario ha fet salts qualitatius en molts sentits, per a cada consola de Nintendo hi ha un Mario renovat amb una imatge cada cop més plàstica, així com per a cada nova expectativa de jugabilitat tenim un Mario amb el que podem, fins i tot, ballar, fer carreres de karts... Potser aquest amable fontaner, esdevindrà, tendrament, el patró dels videojocs. No oblidem, però, que una flor no fa estiu, i Miyamoto té en la seva carrera molts més èxits amables com Zelda o Star Fox on les aventures, l’enginy i els paisatges formen la base de les noves innovacions que s’incorporen títol rere títol.
Canviem de registre, que no de medi, substituïm els colors vius i el punt naïf d’en Miyamoto per la foscor i el punt de sadisme potser... de John D. Carmack i el seu col·laborador John Romero. Que passa si devores literatura fantàstica, estàs enganxat als videojocs i a més a més, ets un crack informàtic? Doncs que tard o d’hora, t’avorreixes del que ja coneixes més que de sobres i se’t fa curt.
Carmack va trobar la manera d’implicar-se, i per tant, emocionar-se encara més amb els videojocs, fent que el protagonista fos un mateix sota un alter ego. Ja no es tractava de prémer un botonet i veure com la teva nau espacial es carregava a la resta de naus atacants, ara la qüestió era matar sostenint la pistola, un angle totalment subjectiu. I així va neixer en 1993 Wolfestein 3D. Carmack havia treballat en un nou sistema operatiu per a facilitar la velocitat de joc i el moviment en aquest, mentre que Romero va afegir la violència i la sang creant un dels millors cops d’efecte, l’escàndol. No només mataves sense miraments, sinó que, a més a més, el teu objectiu era carregar-te a tots els nazis que et trobessis pel camí fins arribar al mateix Hitler. Tot i així, com a bon creador-tecnòleg, Carmack no es va donar per satisfet, necessitava més agilitat i gràcies a l’aplicació d’una nova programació, la Binari Space Partioning, ho aconseguí amb un nou joc, el Doom, punt de mira de totes les crítiques per a justificar els fets de violència donats a instituts nord-americans contemporanis. Tot i així, aquest nounat gènere anomenat “shoter” o com diríem per aquí, jocs de “mata-mata”, ha estat un dels més fructífers i les seqüeles millorades, gràcies també a la imparable innovació tecnològica, de Doom i el Quake, obra també de Carmack, han influït sens fi l’afició per la creació de móns foscos i cruents.
Després de tant sant i fetge i feroç desfogament, tornem a entretenir-nos amb coses una mica més innocents, això sí, fins a un cert punt, que si no, no tindria gràcia. Will Wright és un autor contracorrent, mentre la majoria creaven personatges heroics que salvaven princeses, o militars sense compassió amb una missió i objectiu, ell va tenir una petita revelació... i si juguem amb la quotidianitat? I si provem a fer rutllar una vida com bé procurem fer cada dia amb la nostra? Malgrat les primeres dificultats econòmiques, ja que les empreses no ho tenien gaire clar amb que aquesta modalitat de joc cridés l’atenció del públic, Wright aconseguí portar al mercat en 1989 Simcity. El que es podria definir com a un joc de simulació social es basava en fer créixer una ciutat fent-se càrrecs de tots els inconvenients i les conseqüències de la nostra planificació. El que recorda, inevitablement, a aquelles petites granges domèstiques de formigues a on gràcies al vidre o al plàstic transparent, veiem com la comunitat creixia. Wright continuà experimentant amb d’altres simuladors d’entorns diferents, però el mega-crack esdevingué amb els Sims. En aquest el jugador donava als seus personatges unes característiques físiques i emocionals, alhora que havia de tenir cura de les seves necessitats, tant biològiques com socials, incloent-hi així, el que ara per ara és tan difícil a la vida real, proporcionant també una llar dissenyada pel propi jugador i en la que es podia recrear per tal de facilitar la vida dels personatges o inclús per tal de torturar-los, opció aquesta darrera que sembla ser la preferida per algunes ministres que promocionen vivendes de 30 metres quadrats... En fi, el joc ha tingut més de 14 expansions amb la quantitat de possibilitats que dóna això, i el que ha estat l’al·licient de molts per a viciar-se veritablement a aquestes societats virtuals, i és que, la idea de jugar a ser Déu o quelcom semblant sempre ens ha resultat massa temptadora com per deixar-la córrer.
Així doncs, la història dels videojocs tot just comença, la seva evolució és indeslligable dels avenços tecnològics i la seva influència ja fa temps que s’ha extès molt més enllà de la pantalla del televisor, l’ordinador o la petita consola portàtil, el cinema, la música i l’Art se n’aprofiten de la seva llibertat, de l’impacte de les seves imatges, de l’enginy dels seus creadors i de l’emocionant vici al que ens imbueixen. Recreem-nos, juguem, interactuem i no oblidem que no soc jocs de nens, si més no, no tots, sinó excitants móns per a descobrir i redescobrir en la nostàlgia de les primeres generacions.

Rise and Falls, Craig David i el paio que era de Police

Cada cop que sento aquesta cançó em sento tan trista, tant... que em sento com una fulla que s'enlaira i cau, sí, suaument, però pels dubtes que la fan trontollar en el vol, el seu camí, sense saber mai a on caurà aquesta vegada. És tot tan incert, tan inestable i... volàtil. El que tens ara a la mà, en un segon potser desapareix, cau o implosiona, potser pq tu has deixat que pasés, potser pq algú ho ha provocat sense que ho poguessis evitar o simplement per alguna raó inexplicable i que només es pot otorgar a alló que diuen el si, el destí.
La cançó ja fa tres frasses qe s'ha acabat però vull continuar escribint. Posaré el cd que acabo d comprar, el nou d Marlango, hi ha una cançó que diu algo com squeeze the univers between your fingers que m'encanta, a més a més de per tot el sentit que té o que li dono jo mateixa per la manera en que la Leonor Waitling la diu... és un to extrany, com el poder desconegut que tenim per fer de l'univers engrunes de la nostra vida pasada, present i futura.
Com m'agrada la trompeta ofegada que planya, el piano que entra ballant la dansa dels lladres vestit tot de negre com pertoca, ella, dóna voltes, entre pianos que roben i trompetes que s'ofeguen i guitarres que es perden pel camí de les cireres grisses. Què no és la música una musa? Vet aquí la premisa, si...1 si...2 si...3 llavors... el meu cor vibrant.

q pasa?!

Son las 6 de la mañana y acabo de llegar de fiesta (bueno todo depende del concepto q se tenga de fiesta). Sólo sé que aunque no lo estoy en extremo sí estoy lo suficientemente borracha como para tener dificultades para escribir. He ido a tomar algo con mis amigas y justo cuando nos ibamos me he encontrado con Xavi y todo su grupo. Después de tomar algo en la Ovella hemos ido al Be good, no estaba mal, aunque en el momento en el que nos han dejado a Xavi y ami solos ya no era todo "aceite en un flexo". Me ha pedido un beso y se lo he dado, sé que otro día, sin ir bebido, no me lo habría solicitado, pero bueno qué se le va a hacer. Hemos estado juntos un año y él aun me quiere, yo lo único que quiero, como bien le he dicho, es no hacerle más daño, pero bueno. Em fin, le he pedido que me dejara sola el tiempo de un cigarrillo y ha entrado Johny a buscarme. Éste último me ha llevado a casa en moto, gracias. Y pese a todo, cuando he entrado en casa y he oido q el ordenador estaba encendido lo primero que he hecho ha sido mirar si mishegoss había escrito un nuevo post, o si tal vez me había dejado un comentario en alguno de los mios. Que asco, n el fondo, pese a todo, no avanzo. Sólo tengo ganas de decir palabrotas o de prostituirme. Adiós.

Resum del dia

1. continua sense venir-me la regla
2. li he dit al jefe q li compro el mac portàtil de 12 polsadesq es venia, mio!
3. el jefe m'ha dit q els havia comentat als de la revista del temps d'art o la del temps (com q són poc originals amb el nom doncs no recordo quina de les dues) que els ha parlat de mi per fer un article que en cas d ser petit em pagarien uns 60 euros... nu sé, a mi amb publicar alguna cosa ja soc feliç feliç com un anís!
4. el jefe, alies "Ricard Mas Peinado" s'ha imprés els textos que i vaig escriure pel llibre dels petits grans invents a menys de 100 euros. A veure que me'n diu.
5. començo a estar cansada de tants "amants", aixó d'anar de Samantha Jones per la vida es fa pesat, bastant pesat.
6. pretenia anar a veure a la meva neboda però resulta q han anat d'urgències pq la nena té atacs d'histèria. Queda clar q no hi ha un López amb bona salut mental al món, lo q son los genes tú!
7. tinc mal de cap, fred i una pupa a la boca q per sort no es veu... febres? aish...
8. bona nit a tothom, un petó ben dolç per tots i, especialment, al món infernal.

una marca en la ventana de control

el resultat ha estat negatiu, m'he encés com una bombeta de la tensió... buff!

Return from London

Bé, diumenge vaig tornar de Londres, va anar molt bé i m'ho vaig pasar teta amb el jefe a més a més de coneixer un munt de gent. Tot i així, també vaig tenir els meus ensurts quan a l'hora de facturar amb el jefe em van dir q no podia pujar pq el meu dni estava caducat. Vaig haver d'anar a fer-me el passaport al carrer lleida i agafar un altre vol, el de la nit, pagant 52 euros de recàrreg, déu nidoret. En fi, cap endavant! (cada cop em curro menys els posts...)

trainsporting to LONDON!!!

Estic tant emocionada q no em pendré gaire temps per explicar tots els quès i els perquès però la qüestió és que demà vaig cap a Londres fins diumenge. Un viatge fugaç però q des del primer moment que s'ha pres la decisió definitiva ha estat un chute d'adrenalina, esperem que tot vagi bé. L'estada la paga el jefe, és a dir, el senyoret Ricard Mas Peinado en un acte d'extrema generositat amb la seva petita Lewinski particular... noooooooo, amb la seva ajudanta documentalista com diu ell i q jo encara no m'ho acabo de creure com a epítet propi. Ane'm a raó de l'exposició que farà (farem?) de Tres mestres del videojoc ja que a al museu de ciències d Londres n'estan fent una altre d'història dels videojocs i volem prendre idees per al muntatge, tot ben emocionant! (no és ironia, realment estic boja de contenta i més emocionada que la Caballé quan es va reinaugurar el Liceu després de fer-se cendretes). Bé, em penso que hauré de donar per finit aquest post inacabat pq m'estan interrompent continuament i així no es pot escriure. Per si passés res al viatge... vull donar les gràcies a totes les persones amb les que m'he creuat a la vida pq, fins i tot, amb les que no he parlat, n'he aprés, no dic el què pq són petits detalls junt amb grans lliçons que formen un global, però, en fi, gràcies i a aquells que m'estimen o m'han estimat, una abraçada de les que fan sentir el cor i un petó a l'engonal.

Descubriendo a Judith

És increible, o a mi m'ho està semblant, adonar-me de com soc de gelosa dels meus amics. Pensaba que ho tenia més que superat des de l'adolescència, però, ara, amb la Mireia està resorgint el conflicte. Em sento molt gelosa quan veig que cada cop es troba més unida a d'altres companys de la universitat com per exemple el David. No li tinc cap antipatia, al contrari, veure que està per ella fa que confii en ell, però alhora sento una mena de ràbia muda generada, probablement, per la por que, realment, ell sigui millor amic que no pas jo, de la Mireia i que ella també ho consideri així, i el que m'entristeix és pensar que amb raó. No soc l'amiga més atenta del món i la meva manera de ser, procurant-me aïllar tan com puc del món i especialment de la universitat, fa que o potser genera que la gent no les tingui totes en mi i no hi acabin de confiar per què tinguin la sensació que en qualsevol moment m'enclaustraré en el meu món i els deixaré al marge. És a dir, potser, persones que m'aprecien i que sovint m'ajuden amb tota generositat, no estiguin tan segures que jo realment les valori com es mereixen, que les tingui prou en compte a la meva vida com per no fallar-les malgrat la meva pròpia existència, és a dir, que deixi que la meva por al món es superposi a elles i les acabi deixant de banda en qualsevol moment. En fi, el meu consol, o poder torment, és que realment me les estimo... no s'ha dit sempre que la gelosia en una dosi controlada és símbol de l'amor, de no voler perdre la persona estimada i no pas, purament sentiment de posessió? Aish... un petó a tots.

sento que estic fent el ridicul. vull saber de la teva vida.
Sempre teva, Judith.

techno trance girl

Quisiera volver a sentir la sensualidad
I'm lost without your love...
Moverme contigo, sentir tus manos... las mias
tocarnos
besarnos
convertir tu suspiro, el mio, en nuestro jadeo
Drogarnos
saciarnos
y en un infinito SÍ...
reencontrarnos.

escoltant Richard Ashcroftagua

hierro óxido fugaz ténue impertérrito instantáneo muevo
lacónico hipo ser impuesto libre compuesto
un ejercicio de escritura... cómo la llamaban los surrealistas? bueno, ya me entendeis, todo aquello del método paranoico crítico. No estaría mal hacer un post diario de este tipo, no? interesting...

experimentant

Ahir després d'anar a ballar amb una ex-companya de feina, la Sara, a un lloc de quarentons i cap amunt que es diu Marabú (terrible, no hi aneu mai), em vaig trobar amb el Víctor que em va fer una perduda quan ja anava cap a casa i resulta q estava al costat. Ell i els seus col·legues anaven a una rave, i m'hi van convidar. Finalment vam a anar a dues, una a Guinardó i una altra a Bogatell, des de les 5-6 del matí fins a les 12-13:00 hores. Música techno trance o ves a saber q era alló, increiblement trallera, en plan versió modesta de l'escena de la discoteca de Blade. Va estar interessant, música a tope, molta gent però sense agobiar-se, molt bon rotllo i ganes de pasar-s'ho bé. Els col·legues d'en Víctor a part de costo duien mdma em penso q es diu, el q vulgarment es coneix com a cristall. Vaig decidir probar-ho. Em feia una mica d mal rotllo pq jo de drogues a part del costo i la maria no n'he volgut tastar mai cap altre, però mira, estic en una fase en la q el q m'importa s esgotar els cartutxus, divertir-me i d'aquí un temps pensar q tot l q havia d'experimentar, més o menys, ja ho he fet, sempre clar, dins un límits, i es que no m'hi vull quedar fent una ximpleria d'aquestes. Per si teniu curiositat, les dues maneres q vaig veure de com es prenia el cristall eren, o bé mullant-te una mica el dit i tocant-lo amb la punta el que et quedi com enganxat t'ho llepes, com la sal q et prens amb el tequila, i l'altre és fent com una mena de bombetes, un troçet de paper de fumar, una miketa de kristall dins, i cap a dins. Interessant, però ja us ho dic, en vaig prendre una quantitat tan petita q no vaig sentir res d'especial, i si em va afectar d'alguna manera va ser per no sentir-me cansada. En fi, una cosa més viscuda, ara, espera que els hi expliqui a les meves amigues... em mataran. Un petó i arreveure! Aps, vaig acabar a casa d'un d'ells que es diu Arnau... psé

Hola bonita. Q tal x ahí? No sabes ls gans q tngo d vert. He estao viendo a La Unión y voy ya pa ksita. L finde q viene podría skparme a Barna. Muxus!

Acabo de llegar a casa después de tomar un cocktail que lleva el mismo nombre q mi calle, supongo que en su honor, Joaquim Costa, en el Lletraferit , buenísimo, siempre y cuando te guste la menta fresca. Al salir he tenido la agradable y divertida sorpresa de un sms. Era de un chico vasco, o debería decir hombre ya que pasaba de los 30, creo que lo conocí hace un par o tres de semanas en el bar de mi hermana. Sí, fue por la Mercè exactamente. Nos escribimos sms que paulativamente suben de tono aunque sin llegar nunca a lo obsceno, el límite es decir o insinuar que apetece el estar juntos o besarse. Dice que tiene ganas de venirse, que a lo mejor se viene el fin d semana que viene, juas, habrá que verlo. En fin, que voy a decir, es la vida de soltera, experimentar y hacer todo aquello que se pueda y apetezca. VIVE LA VITA BABY

Las dos cosas. Andrés Calamaro

Me fui de repente a ningún lugar, quería salir y respirar
y antes de dormir, pensar mucho en nosotros dos
y escribir dos veces la misma canción.
Podría soñar el mismo sueño que ayer
estaba todo tan claro que no lo quise entender
entre recordar y entre olvidar
me quedo con las dos cosas.
No podemos hablar de dolor, pero podemos cantar de dolor
mientras afuera cualquiera es tan frágil.
Entre recordar y entre olvidar,
me quedo con las dos cosas.
Sos muy buena,
me rompiste el corazón y no me di cuenta.
Y antes de dormir, pensar mucho en nosotros dos
y escribir dos veces la misma canción.
Entre recordar y entre olvidar,
me quedo con las dos cosas...
cosas...
Entre dormir y soñar,
entre seguir y despertar,
para qué pensar?
Un vaso de agua no es el mar...
me quedo con las dos cosas.
No podemos hablar de dolor, pero podemos cantar de dolor,
mientras afuera cualquiera es tan frágil uh
Sos muy buena,
me rompiste el corazón y no me di cuenta,
y no me di cuenta.
Creí que podía volar...
y no me di cuenta...
y con tu inocencia!

On me dit que nos vies ne valent pas grand chose, Elles passent en un instant comme fanent les roses. On me dit que le temps qui glisse est un salaud que de nos chagrins il s'en fait des manteaux pourtant quelqu'un m'a dit...
Refrain
Que tu m'aimais encore, C'est quelqu'un qui m'a dit que tu m'aimais encore. Serais ce possible alors ?
On me dit que le destin se moque bien de nous Qu'il ne nous donne rien et qu'il nous promet tout Parais qu'le bonheur est à portée de main, Alors on tend la main et on se retrouve fou Pourtant quelqu'un m'a dit ...
Refrain
Mais qui est ce qui m'a dit que toujours tu m'aimais? Je ne me souviens plus c'était tard dans la nuit, J'entend encore la voix, mais je ne vois plus les traits "Il vous aime, c'est secret, lui dites pas que j'vous l'ai dit" Tu vois quelqu'un m'a dit... Que tu m'aimais encore, me l'a t'on vraiment dit... Que tu m'aimais encore, serais ce possible alors ? On me dit que nos vies ne valent pas grand chose, Elles passent en un instant comme fanent les roses On me dit que le temps qui glisse est un salaud Que de nos tristesses il s'en fait des manteaux, Pourtant quelqu'un m'a dit que... Refrain

vámonos átomos!

Ahir vaig escriure un post ben llarg i em pregunto si algú l'haurà llegit ni que sigui per casualitat, però la veritat, no ho crec. Tan se val.
Aquest matí ha plogut una mica mentre encara era al llit i he tancat la finestra per a no mullar-me més després de les primeres gotes que m'han refredat les galtes i els llavis, un llavis que anyoren. Ara, a la nit, de nou està plovent, però aquest cop de manera molt més intensa, amb llamps i trons. Déu està emprenyat... o potser trist... Trobo a faltar sentir la calor al meu costat, com la que el Xavi m'ha donat durant tot aquest any. Avui he pensat en trucar-lo, però no podia, no podia dir-lli que em venia de gust que per una tarda tornés amb mi, que portés una pel·lícula per veure-la a l'ordinador i que després es quedés a dormir amb mi, i no malpensem senyors, que la meva intenció no era el polvet, a més, tinc la regla. Només volia, i ara que plou i sento com refresca, que dormís al meu costat que m'abracés, que durant la pel·lícula em pogués acomodar sobre la seva espatlla, el seu pit, i que ell, pobre, es clavés, com sempre, la cadira, l'armari o el que toqués només per tal que jo ho pogués fer en ell... Soc una persona, pel que veig, bastant necessitada de "calor humana", de més tendresa que la que dono o demostro, al menys al gènere masculí, pq crec q a les meves reines, més o menys, algunes millor i a d'altres pitjor, les tinc prou ben cuidades, un exemple: la Laura va tornar diumenge d'Itàlia, i dilluns vaig soprendre-la quan sortia de la feina amb un ramet de margalides blanques, que vés per on, va donar la casualitat que són les seves flors preferides (si és que soc un crack!). Avui he vist al telediari que una dona li havia donat en vida el 60% del seu ronyó a un amic que, amb el seu inutilitzat, només li quedaven 4 mesos i mig de vida, he pensat que jo faria el mateix per la Laura, per la Cristina, per la Montse, l'Eva, la Mireia... i n'estic segura, sé que ho faria, em costaria, clar, pq de por a morir en tenim tots, pq de cicatrius que ens atravessin l'estomac no en volem cap, però ho faria, pq l'amor ha de poder amb tot n'estic convençuda, l'amor ens fa tirar endavant, l'amor és el més bonic de la vida, i només per demostrar aquest, val la pena viure.

hips don't lie

siente, siénteme
tintineos y contoneos
óleos y cuerpos
el mio
al compás
te marco, te dejas, te muevo
no te resistas... sabes que será peor
vuelve
vuelve a mi, un, dos un dos tres, y sigue
tras de si, tras de mi, tras de ti
mis curvas
síguelas
no sé cómo parar, no sé cuándo
sí!

Ducados rubio 2'15

me fumo un cigarrillo que agota mis pulmones y malmete mi aliento
pienso en en el concepto de vida, en mi vida, en mi propio concepto
es curioso por que hay momentos en los que todo es humo, en los que los ojos me arden y el cigarrillo me canta esa canción de cuando todo arde tan rápido, tan rápido, que sientes que en realidad es tu vida la que se quema
cuántas cabezas caeran antes que la mia, cuántas después
y cuándo la mia?

Tu

Com vaig poder equivocar-me tant?! Joder!!!
Si el temps posa totes les coses al seu lloc, quin és al meu si no és al teu costat?
Ho sento, ho sento tant... Merda!

llàgrimes de sang

pell de sal

ferides in eternum

però els déus s'hi tatuaven

sant sant jordi

un dos tres
un sant jordi més
quatre i cinc i sis
i que més em dóna a mi?!
o set o vuit o nou
que dius que et fa mal un ou?
però deu però onze però dotze
vinga va que et clavaré un bon colze
si tretze si catorze si quinze
collons què rima amb quinze?! "esquinçe?!" lleig...
no setze no diset no divuit
oloram el pit
ni dinou ni vint ni vint-i-un
et besaré mil cops i un munt
pot vint-i-dos ser vint-i-tres?
i en un tres i no res, tu i jo i un sant jordi més.

Jackson Pollock by Ed Harris

Són quasi bé les tres de la matinada i tot just acabo de veure el film que dóna títol a aquest post. En aquests moments que em sento tant perduda m'adono que hi ha coses que encara em poden fer pensar. No sé cap a on em duen, ni tan sols sé si m'ajuden a trobar-me o a trobar al que necessito, però les agraeixo com agrairia una gota d'aigua al desert.
Em sento sola... no ho estic, ja ho sé, però m'hi sento i voldria viure sempre en unes constants vacances a on el sol llís sempre com ho ha fet avui, malgrat que he perdut una preciosa tarda discutint simplement per intentar dir el que "crec" que penso o sento i que finalment només m'han dut a fer mal a algú. Ho sento.
De mica en mica vaig sent conscient que quant més perduda estic més fereixo a la gent que es preocupa per mi, m'impermeabilitzo de tots els ànims que em donen només perquè ja els he sentit abans. Sé que no és just, que ells s'esforcen per fer-me sentir millor perquè m'hi volen veure així, però és evident que el problema està en mi i no en res que vingui de fora. "La cura" ha de sortir de mi mateixa, però a on soc jo? Com puc superar aquesta crisi si no sé a on és el malalt i com puc crear la vacuna per evitar les crisis posteriors si no sé trobar el laboratori. Bé, al menys, encara que no estigui segura del tot, em penso que tinc la hipòtesi formulada, ara és qüestió d'experimentar i veure que en surt de tot plegat.
Per acabar, farem servir un tòpic que li he sentit dir molts cops a un amic, va per vosté senyor Barreda: LA VIDA ÉS UNA MERDA, i n'afegiré una segona part, UNA MERDA QUE CAGUEM NOSALTRES MATEIXOS.

Escoltant Apocalyptica II

Passes toves llagrimegen
cames lentes es dobleguen
corbes d'aigua i ombra
tranquil.. tranquil... no ploris per mi
cause nothing else matters
t'estimo en la foscor
i abraço la llum que de dins teu surt
però... no ens enganyem... que no es llum
si no una penyora del nostre amor

caic
caic
caic

i em torno a aixecar
que no puc deixar de plorar?
i m'aferro al meu propi pit
per què el teu ja no el vull més, és irreal.
No...

Llum... ombra
Caligari
Expressionisme sinistre
corbs, milers de corbs

cabells desfets
llençols rebregats
un sol cos
malferit
gris
i una taca vermella
petites taques blaves
i una finestra de primavera nova

una cançó d'Apocalyptica

hope is beuty,

personified

at her feet, the world,

hypnotized

a million flashes,

a million smiles

and the longest mile

but in this heart of darkness

our hope lies lost and torn

all fame like love is fleeting

when there's no hope anymore

pain and glory

hand in hand

a sacrifice

the highest price

like the poison in her arm

like a whisper, she was gone

like when angels fall

and this heart of darkness

our hope lies on the floor

all love like fame is fleeting

when there's no hope anymore

like the poison in her arm

like a whisper, she was gone

like an angel

angels fall

la meva estimada IOSUNE

Avui dia 1 de març ha nascut una estrella més, Iosune, la meva neboda (per part de germà). Aquest any ha començat amb molts canvis per mons germans, ma germana s'ha separat i mon germà es preparava per ser pare, fins avui, que per fi ho ha estat.
Iosune, un bonic nom basc del que és millor no saber-ne la traducció, ha estat el triat per la meva princesa. Aquesta tarda he anat a veure-la a l'hospital, no he gosat a tocar-la però, quan m'hi he acostat per dir-li a cau d'orella que l'estimava, un comentari m'ha sorprés... la sogre de mon germà ha dit que era clavada a mi... curiós... quina sensació.
Em moro de ganes de poder abraçar-la, de fer-li notar com l'estimo des de fa 9 mesos. Vull cuidar-la i ser el seu recolçament, sé que encara queda molt lluny el dia del seu primer conflicte però... sigui com sigui, jo hi seré allà, per acaronar-la, fer-li un petó a la galta, un altre rere el coll on acaba el cabell, i dir-li que no importa el que faci a la vida mentre sàpiga estimar i abraçar a qui ho necessita, que tot allò que ens molesta és simplement el que no entenem i que només ens hi hem d'esforçar una mica per aconseguir-ho i així solucionar-ho. Que la felicitat ni s'ha d'anyorar ni perseguir, sinó trobar-la en cada "menut instant" com diria el poeta català.

Ets la meva petita (i jo seré la teva súper tieta molona ;p)

P.S.: en els darrers posts no estic posant imatges pq no sé per quins setze ous no me l'hes deixa carregar.

Que triste es el mundo sin ti
y a deshora pienso
y a deshora no siento
y a deshora soy sin saber qué soy

Cuándo llegaré a tiempo
la arena se agota
corro
¿pero a dónde?

No veo no huelo no oigo
he perdido el gusto y mi piel se ha vuelto tan fria…

¿Qué tengo?
¿qué me falta?
¿eres tú?
¿o tal vez yo misma?

Solo en la cama el mundo es perfecto
pero es malo esconderse
¿pero de qué lo hago?
¿de mi?
¿de tu pensamiento?

De todo.