lunes, septiembre 26, 2005

ahogando recuerdos en sueños

Por que te quiero, por que te quise
Por que te tuve y aun te tengo
Por que olvidé pero sólo guardé
Por que vienes a mi cada noche
Por que vuelvo a olvidar cada día
Por todo esto, sigues en mi vida

jueves, septiembre 22, 2005

A bocajarro


Pero vaya amigo de mierda que eres y encima te crees único y gracioso. Te has tirado a la mujer que tu amigo más quería y pensaste que habías sido el Dios del sexo esa noche. ¿Acaso crees que fumado y con tu ridículo gran ego vas a conseguir un orgasmo de mí?
Os juntáis todos y parecéis ser la hostia, habláis de películas de mierda como si fueran verdaderas joyas, comentáis discos como grandes críticos y reís de los atributos de otro que en un inicio me pareció el más fiable, el más sincero por que por agresivo que fuera en sus opiniones, como mínimo, las expresaba tal como las sentía. Tu te crees el Rey solo por esa sonrisilla irónica que te caracteriza y que ha acabado por repugnarme. Estás convencido de ser el más listo, pero por supuesto, también el más humilde y por eso no haces notar tu luminosa y cutre inteligencia de neón.
Me pareces verdaderamente estúpido y tu vida una porquería sin expectativas. Tal vez no te haya dicho esto a la cara y tampoco haya sido del todo sincera pero es que hasta hace poco no quería creerlo simplemente por que perdonaba tanta falsedad pensando que en realidad os sentíais perdidos y que ésta era vuestra única vía para no sentiros tan solos y tristes. En el fondo aun me da pena y me sabe mal, pero ya sois mayores y no queréis ver ninguna necesidad de cambiar. Sois niños, por eso no he querido ser cruel y simplemente me he apartado por que no formo parte de vuestro círculo ni nunca llegué a formar parte de él aunque estuviera de cuerpo presente. Cuando os oía hablar mis pensamientos os analizaban y escondía las conclusiones por… la verdad, no lo sé, quizás no quería ni escucharlas y las dejaba allí, tiradas en alguna parte aunque poco a poco las fuera denotando en mis comentarios y mi actitud que desde vuestro punto de vista seguramente era la de una niña estúpida que os venía a bacilar.
En fin, todos nos equivocamos, y yo lo hice estando allí.

jueves, septiembre 15, 2005

Escoltant Gloria Gaynor :)


I will survive… amb molta paciència per no dir humor.
Aquest text l’escriuré sense gaires floridures, sense traumes ni voltes, no serà tràgic, no serà dramàtic, només serà... com dir-ho… rient per què cada cop m’adono que hi ha coses que potser per un altre sí per a mi no tenen gens d’importància.
Em sorprèn la facilitat de la gent per ofendre’s simplement per que una no li vingui de gust parlar amb ell/a o no vulgui quedar per misericòrdia.
Recentment he caigut en el pensament que no vull fer res per compassió, no per què vulgui deixar de ser bona persona, que m’hi considero, senzillament per què és la gent que no es mereix un tractament així. No em malentengueu, només dic que la compassió implica la pena i si faig alguna cosa per compassió d’algú, cedint al que em demani, el que estic fent en el fons és menysprear-lo. És difícil d’explicar.
Si quedo amb algú vull que sigui únicament per què em vingui de gust, no per què aquest m’ho demani reiteradament tingui el motiu que tingui per fer-ho… ser amics… demanar-me quelcom… Perquè he d’anar enlloc si no hi vull ser-hi, perquè he de fingir que ho faig de bon grat i amb un somriure? Això ho feia fins ara, i qui m’hagi sentit fer alguna mena de raonament envers això hauria de ser el primer en entendre-ho en comptes d’ofendre’s.
I les amenaces de passar de mi… sincerament, me les prenc amb molt d’humor ja que em recorden a aquella expressió de… a sí? pos ya no te ajunto! És probable que algú es doni per al·ludit i de fet és que si ho fa… que sàpiga que és per ell que he escrit això i per tant, que fa bé en prendre-s’ho com a una referència personal. La resta dubto que sabeu de qui parlo, però tampoc té importància per què cadascú explica el que vol i jo he pecat sempre d’explicar més del que voldria.
Ai Déu meu… tant difícil serà entendre’m? Em repetiré per què quedi ben clar: només penso fer el que em vingui realment de gust, no penso continuar complint i sentir-me tan fàcilment culpable o mala persona per no fer feliç a un altre que en el fons, no és més que un company i que si entengués això i la meva llibertat de dir NO, HO SENTO, ÉS QUE NO EM VE DE GUST I HI HA TOT EL TEMPS DEL MÓN PER QUEDAR, A MÉS, QUE CARAI HEM DE PARLAR AMB TANTA URGÈNCIA QUE INSISTEIXES MALGRAT VEURE QUE NO HI PARTICIPO, PER ARA, D’AQUESTES GANES QUE TENS DE VEURE’NS? podríem ser també bons amics. Ara bé, alguna frase que has fet m’ha fet pensar que et penses que com a amiga seré de cop i volta la teva gran confident o crossa màgica. Els amics es fan amb el temps, i no estan per fer-los servir com a psicòlegs ni com a treballadors socials. I si no tens algú que de veritat, sense haver de reclamar-ho tu, es preocupi pel teu estat d’ànim i la teva vida en general, potser ja ets grandet per comprendre que en l’amistat primer i abans de tot el que s’ha de fer és donar i per això has de tenir quelcom a oferir i en cas de tenir-ho, que a l’altre, veritablement l’interessis com a persona. L’amistat no neix de la pietat ni de la compassió ni del compromís. Diuen que l’amistat és com l’amor sense les seves ales, doncs bé seguint amb aquesta idea… els amics neixen com els enamoraments, no saps ni d’on ni per què, però t’omplen i no falla res que no vegis solucionable.
Per enllestir aquest extens comentari, faré quelcom que veritablement sí crec que he de fer i és que potser, he estat massa dura, i et demano perdó per què en el fons tu només ho has desencadenat i el text ha tirat sol més enllà sense ser tu l’objectiu sinó quelcom més general. Probablement et cabrejaràs, però la veritat, el problema serà teu, no pas meu, per molts els hi pot semblar que estic sent molt cabrona però al meu parer no, per què no et responc ni amb malícia i encara menys amb mala llet, simplement amb humor i sinceritat, espero que fent un petit esforç tu també ho puguis entendre així, tot hi que intueixo que serà ben difícil.
Moltes gràcies i ja ens veure’m, t’ho prometo, si tu vols clar… i per suposat si jo també ho vull.

martes, septiembre 06, 2005

El vacío


Miradas caen al vacío,
Vidrio que quiebra,
Tintineos sonorizan la escena,
Impertinencia contenida.
Rabia confusa,
Miedo al dolor
…………………………………………. Al ajeno
Sonrisas ilusorias,
Fortalezas fingidas,
Apatía perenne.
Núcleo dividido.
Y todo queda en nada
pq del no-ser no puede nacer el ser.

sábado, septiembre 03, 2005


Miro a mi madre como sin reparos cambia la arena del gato, y si hay que coger algo con la mano por que está pegado ¡pues se coge!
¿Cuántas tonterías tenemos? Reparos que esconden miedos y perezas que justificamos de una y mil maneras diferentes. Les damos el valor que no tienen o el que les hemos otorgado exageradamente para tener una razón convincente y que legitime nuestra “inactuación”. No puedo evitar pensar, que generación tras generación, nos volvemos más estúpidos, más apáticos y en definitiva, más pavas (sin distinción de género por supuesto).
¿Cuántas promesas hacemos en vano? Ya sea a nosotros mismos o a otros. No hace mucho leí o escuché, no recuerdo, que las promesas eran el pan de los necios. ¡Cuán necios somos entonces! ¿Para qué prometer si sabemos que no lo llevaremos a cabo sea lo que sea? Es posible que no nos demos cuenta que esto únicamente nos genera sentido de culpabilidad…
A veces contemplo maravillada a aquellas pocas personas que conozco que nunca me han prometido nada y sin embargo, jamás podré decir que no han estado allí para ayudarme y no tiene que ser forzosamente en un sentido emocional. La pregunta es… ¿qué tienen ellas que no tengamos el resto de infelices que juramos y perjuramos mil acciones futuras de las que al final nos escondemos sin resultado para intentar olvidar que lo prometimos y que no lo hemos cumplido?
Conclusión: simplemente, piensan y actúan sin tonterías, lo hacen y punto.
Dejémonos de hostias, de remilgos, de frases como… tranquila que yo te ayudo, sólo pq sintamos que es lo que tenemos que decir y creemos que lo haremos. Por buena fe que tengamos… seamos sinceros con nosotros mismos, no cumplimos ni el 75% de nuestros propósitos. Recatémonos, no muramos por la boca ¿o es que a alguien le gusta sentirse culpable o un desastre pq no hace lo q debería?

Esto es una autoindirecta, mal que me pese, pero se la dedico a Laura Lluveras, una de esas personas que jamás me han prometido nada y que nunca me han fallado. Gràcies princessa.

viernes, septiembre 02, 2005

Post-reflexió


Avui no ha estat un gran dia, i gràcies al meu amic Marc que sense entendre gaire pq encara es preocupa per mi (la qualcosa li agraeixo amb l'ànima) he probat aquesta nova manera d'intentar desfogar-me. Potser no funcionarà, però al menys s'haurà intentat.
No sé si serà un blog d'autopiscoanàlisi destructiu, un quadern de bitacora de l'únic viatge que per ara em puc permetre (la vida) o un estúpid diari sense res interessant ni per vosaltres ni per mi. Però aquí està, i hi estarà per un temps.
Espero, com tothom que fa un blog, suposo, que de tant en tant feu una visita, sinó, tampoc tindrà gaire sentit mantenir-lo ja que m'esforçaré per posar aquí el que no soc capaç de dir en la resta d'escenaris de la vida diària.

jueves, septiembre 01, 2005

Se acabó.


Cobardes que me rodean, cobardes que me rondan.
Lloros sin límite que no son mios pero que aguanto.
Suplicios que escondo casi por vicio.
Responsabilidades que yo me cargo por descargarles a ellos.
Trabajo mal pagado, solo por un segundo.
Un segundo de sentirme a gusto.
Arriba el orgullo, esta vez el mio.
Me he hartado y alzo mis manos.
Marco mi vida pq bastante la marcásteis vosotros.
Ni una vez más, os lo aseguro, ni una más.
El vidrio se vuelve opaco.
No se rompe, se recubre.
Ni sol ni estrellas ni luna.
Ni tres ni dos ni uno ni una.
Sólo el orgullo y los ojos de vidrio.