un dos tres
un sant jordi més
quatre i cinc i sis
i que més em dóna a mi?!
o set o vuit o nou
que dius que et fa mal un ou?
però deu però onze però dotze
vinga va que et clavaré un bon colze
si tretze si catorze si quinze
collons què rima amb quinze?! "esquinçe?!" lleig...
no setze no diset no divuit
oloram el pit
ni dinou ni vint ni vint-i-un
et besaré mil cops i un munt
pot vint-i-dos ser vint-i-tres?
i en un tres i no res, tu i jo i un sant jordi més.
sábado, abril 22, 2006
lunes, abril 03, 2006
Jackson Pollock by Ed Harris
Són quasi bé les tres de la matinada i tot just acabo de veure el film que dóna títol a aquest post. En aquests moments que em sento tant perduda m'adono que hi ha coses que encara em poden fer pensar. No sé cap a on em duen, ni tan sols sé si m'ajuden a trobar-me o a trobar al que necessito, però les agraeixo com agrairia una gota d'aigua al desert.
Em sento sola... no ho estic, ja ho sé, però m'hi sento i voldria viure sempre en unes constants vacances a on el sol llís sempre com ho ha fet avui, malgrat que he perdut una preciosa tarda discutint simplement per intentar dir el que "crec" que penso o sento i que finalment només m'han dut a fer mal a algú. Ho sento.
De mica en mica vaig sent conscient que quant més perduda estic més fereixo a la gent que es preocupa per mi, m'impermeabilitzo de tots els ànims que em donen només perquè ja els he sentit abans. Sé que no és just, que ells s'esforcen per fer-me sentir millor perquè m'hi volen veure així, però és evident que el problema està en mi i no en res que vingui de fora. "La cura" ha de sortir de mi mateixa, però a on soc jo? Com puc superar aquesta crisi si no sé a on és el malalt i com puc crear la vacuna per evitar les crisis posteriors si no sé trobar el laboratori. Bé, al menys, encara que no estigui segura del tot, em penso que tinc la hipòtesi formulada, ara és qüestió d'experimentar i veure que en surt de tot plegat.
Per acabar, farem servir un tòpic que li he sentit dir molts cops a un amic, va per vosté senyor Barreda: LA VIDA ÉS UNA MERDA, i n'afegiré una segona part, UNA MERDA QUE CAGUEM NOSALTRES MATEIXOS.
Em sento sola... no ho estic, ja ho sé, però m'hi sento i voldria viure sempre en unes constants vacances a on el sol llís sempre com ho ha fet avui, malgrat que he perdut una preciosa tarda discutint simplement per intentar dir el que "crec" que penso o sento i que finalment només m'han dut a fer mal a algú. Ho sento.
De mica en mica vaig sent conscient que quant més perduda estic més fereixo a la gent que es preocupa per mi, m'impermeabilitzo de tots els ànims que em donen només perquè ja els he sentit abans. Sé que no és just, que ells s'esforcen per fer-me sentir millor perquè m'hi volen veure així, però és evident que el problema està en mi i no en res que vingui de fora. "La cura" ha de sortir de mi mateixa, però a on soc jo? Com puc superar aquesta crisi si no sé a on és el malalt i com puc crear la vacuna per evitar les crisis posteriors si no sé trobar el laboratori. Bé, al menys, encara que no estigui segura del tot, em penso que tinc la hipòtesi formulada, ara és qüestió d'experimentar i veure que en surt de tot plegat.
Per acabar, farem servir un tòpic que li he sentit dir molts cops a un amic, va per vosté senyor Barreda: LA VIDA ÉS UNA MERDA, i n'afegiré una segona part, UNA MERDA QUE CAGUEM NOSALTRES MATEIXOS.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)