buscando estas palabras en el google sin encontrar nada.
escuchando Tribalistas y acordándome de tanto.
viendo aviones sobrevolando monjuic por la ventana.
las antenas siguen ahí... y mi aliento también
pensando en nombres, Ricard Ramon Arnau Daniel
imaginando bruneleschi y portapaces... Cornudella y Carbonell
Mireia
Mis amigas... ellas...
siempre están ahí...
las quiero
el frio entra por la ventana abierta, sé que es invierno, pero si aun así duermo con la ventana abierta pq no iba entonces a trabajar también con ella así?
a por otro cigarrillo
un café cargado
y una madre que se levanta y quejosamente me dice q algún día acabaré enferma
manuale d'amore, las partículas elementales
Fibonacci, Fermat
quién no está enfermo?
la vida es enfermedad
la juventud es una enfermedad q se cura con el tiempo
verdad querido Wilde?
me tiemblan las manos del frio
será mejor q cierre
hoy leeré unos versos
en la iglesia
en el bautizo
preciosa Iosune
pobre Roberto, amantísimo Roberto
extraña Carmen
el día se ha despertado bonito
y a mi...me gusta ser extraña...
aunque a veces disimule ;)
domingo, enero 28, 2007
jueves, enero 25, 2007
escoltant andrés calamaro i passanr apunts...
Dubto del que és factible. Vaig a per tot o a per la part? Són igual de factibles? i si és així, quant de factibles són? un 100% un 50% o un 0%?
Sempre em quedarà Calamaro... Te quiero.. te llevaste la vela y me dejaste el entierro...
HONESTIDAD BRUTAL i ALTA SUCIEDAD fil musical del dia.
Andrés Calamaro - La Parte De Adelante
Soy vulnerable a tu lado más amable
Sempre em quedarà Calamaro... Te quiero.. te llevaste la vela y me dejaste el entierro...
HONESTIDAD BRUTAL i ALTA SUCIEDAD fil musical del dia.
Andrés Calamaro - La Parte De Adelante
Soy vulnerable a tu lado más amable
soy carcelero de tu lado más grosero
soy el soldado de tu lado más malvado
y el arquitecto de tus lados incorrectos
soy propietario de tu lado más caliente
soy dirigente de tu parte más urgente
soy artesano de tu lado más humano
y el comandante de tu parte de adelante
soy inocente de tu lado más culpable
pero el culpable de tu lado más caliente
soy el custodio de tus ráfagas de odio
y el comandante de tu parte de adelante
perdiendo imagen a tu lado estoy mi vida
mañana será un nuevo punto de partida
soy vagabundo de tu lado más profundo
por un segundo de tu cuerpo doy el mundo
que más quisiera que pasar la vida entera
como estudiante el día de la primavera
siempre viajando en un asiento de primera
el comandante de tu balsa de madera
que más quisiera que pasar la vida entera
como estudiante el día de la primavera
siempre viajando en un asiento de primera
el carpintero de tu balsa de maderaaaahhh
soy el soldado de tu lado malvado
el comandante de tu parte de adelante
perdiendo imagen a tu lado estoy mi vida
mañana será un nuevo punto de partida
soy vagabundo de tu lado profundo
por un segundo de tu cuerpo doy el mundo
que más quisiera que pasar la vida entera
como estudiante el día de la primavera
siempre viajando en un asiento de primera
el comandante de tu balsa de madera
que más quisiera que pasar la vida entera
como estudiante el día de la primavera
siempre viajando en un asiento de primera
el mejor carpintero de tu balsa de maderaaaahhh
soy el soldado de tu lado malvado
y el comandante de tu parte de adelante
soy el soldado de tu lado malvado
y el comandante
sólo estoy sólo y estoy buscando
esa alguien que me está esperando
que me entienda y si no me entiende
alguien que me comprende
alguien a quién recordar de memoria cuando estoy de viaje
cuando estoy muy lejos sí!
soy un vagabundo y camino bastante
alrededor del mundo
pero quiero volver a mi casa
a alguna casa
para encontrar a esa princesa vampira
que respira
que respira y me mira
martes, enero 16, 2007
FELICITATS!!!
En Dani, l'únic autèntic amic varó q he tingut i tinc i amb el q mai hi ha hagut cap mena d tensió q enfosquís la nostra amistat es casa! La noia, Shauna from Saint Louis, EE.UU (quina casualitat tb). Ell ja té els 30 i ella 21, són una parella de psychobillies encantadora. Em sento molt feliç per ells, ja era hora q en Dani tingués un bon cop de sort :) En fi, ara ja tindré dues persones especials a Ianquilàndia. Es casaran a Jamaica i viuran a Memphis q diuen q és baratet. Esperem que tot i així no tinguin cap mena de dificultat... jeje les seves feines valen la pena no? un crack informàtic i una artista ceramista q fa objectes quotidians amb forma de fal·lus... si són unes perles!!! En fi, q moltes felicitats, m'ha fet molta il·lusió la noticía i més encara fer d testimoni jajaja encara q no sigui en la cerimònia oficial a Jamaica però bueno, ja m'han dit q faran una altra a Memphis amb tots els amics :) Em penso q ja sé a on seran les meves properes vacances jeje. petons
domingo, enero 14, 2007
coses q pasen pel cap, no em mireu malament
Quan feia ballet la professora m'insistia en que m'hi dediqués, q hi veia molt de futur en mi com a ballarina i q si m'acabava decantant cap el contemporani com era la meva intenció q podria arribar a ser algú. Vaig canviar d col·le i ho vaig deixar, vaig probar d tornar un parell d'anys després a una acdèmia d'alt nivell a on feien els examens a Londres però en veure que nenes més petites q jo recordaven millor el nom dels passos em va entrar la plorera d l'orgull ferit i ho vaig deixar estar, com podien ser millors q jo si eren més petites malgrat q jo ho hagués deixat durant dos anys? Un orgull feridor i estúpid. No hi vaig tornar mai més. Aquest any vaig rumiar d'apuntar-me a dansa a la universitat però pensant en els kilos q em sobren ho vaig deixar correr.
Durant l'època d'institut em vaig trobar d tot. Vaig fer classes particulars de cant i la professora em va dir q tenia molta potència i afinació, q era capaç d'arribar tant a greus com a aguts, q coneixia molt bé el meu cos i q podia arribar a treure'n molt de profit. Vaig pensar en el teatre musical donada la combinació d dansa i cant, però vaig trobar q per mi era un joc i q la meva veu mai no ha estat gaire bonica, la qualcosa encara considero, tot i q l'òpera em motivava molt, m'hi hauria decantat cap ella probablement. Tan se val pq ho vaig deixar, massa cares les classes.
Tant a plàstica com als crèdits variables q tenien a veure amb l'expressió artística els professors em van encoratjar a fer el batxillerat artístic i belles arts. Recordo com la professora de pintura, la Marina, va estar ensenyant el que havia pintat, el que no recordo s a qui, potser al Jaume Garcia i a algú més, no ho sé, aixó ho he oblidat, però recordo la barreja de vergonya i orgull a les galtes inflades i vermelles junt amb el riure nerviós d'agraïment. També recordo el dia q el Pere Bascones ens va dir a dibuix q retractéssim al company del costat i com va ensenyar tb el meu dibuix pq era calcat a la Laia López tot i q curiosament se la veia més envellida, a ella no li va agradar per aixó, pq era ella, però vella... curiós no? Finalment, ni ho vaig contemplar fer l'artístic, dibuixava i pintava quan m'ho deien o em venia terriblement d gust, i aixó era en ben poques ocasions i per tant no considerava q mai m'hi pogués dedicar, no he tingut mai inspiració ni constància, no puc ser artista.
D'altra banda, també a l'institut, em vaig afartar de fer crèdits variables d'escriptura imaginativa anomenats "Tallers de Letras" amb l'Enric Sàrries q sempre em posava sufis dient-me q era tan bona com vaga, i q no em puntuaria amb l'excel·lent fins q no fes només alló q em venia de gust. M'agradaven aquests crèdits pq suposaven reptes els escrits, tots eren tan raros, quines tècniques Déu meu! en canvi, els q no eren d'escriure si no d lèxic o coses així no els feia. Recordo a l'Albert un company q al·lucinava amb la meva rapidesa per a pensar un text seguint les normes pautades i escriure'l, sempre ho escribia tot l'hora abans de la classe i aixó q eren escrits llarguets, no pas redaccions d quinze linies. En Sàrries em deia q m'ho prengués en serio, q tenia fusta. En Manel Haro a castellà em donava l'oportunitat de llegir el que escribia de tant en tant a classe, tb pq ell sempre demanava exercicis d'escriptura protagonitzats per la seva estimada Josefina però tb d'altres més lliures encara. Un dia em va dir q escrigués un llibre, li vaig dir q no q jo no sabia escriure "textos llargs" q no tenia prou imaginació ni sabia crear una història. Em va dir q ximpleries, q ho tenia tot al cap i q podia fer qualsevol cosa. Finalment no ho he probat mai d'escriure res gaire extens més enllà de les mini noveles q ens feia fer el Sàrries i q sempre em posava Excel·lents. Continuo pensant q no tinc cap història i q l q sé fer en tot cas és crear imatges, però no narracions, per aixó suposo q quan he ensenyat un text ningú l'ha entés, el que em recorda una altra cosa... a primer de carrera vaig fer una assignatura d'amplicació de llengua catalana i vam fer una mena d concurs literari. Van venir un parell de professors més a opinar sobre els textos o algu així i un altre a fer una mena d conferència dins d l'entrega d premis. Recordo com la professora li va preguntar a aquest referent a mi si era possible q algú pogués dominar increïblement la llengua i en canvi no ser entés, q si podia tractar-se de l'abstracció en tant terme artístic en la prosa... no recordo el q li va respondre el de la conferència però sí a la professora q em va clucar l'ull. Ara ja no sé escriure, ara quasi no sé ni llegir, la darrera davallada moral q vaig tenir ho va destruir, però crec q de mica en mica ho estic recuperant. Potser algun dia torni a saber expressar-me com ho feia abans, encara q no m'entenguessin! ;P
En l'època de la unversitat he pintat un parell de quadres que m'han dit q els han deixat parats als q els hi ensenyat. Voldria fer alguna mena de curs de pintura, però considero que continuo sense una motivació artística-espiritual com per dedicar-m'hi, simplement crec que sempre se m'han donat bé les manualitats i prou.
En fi, que ni ballarina, ni cantant d'opera, ni escriptora ni pintora, ah! i no oblidem els esports de contacte q el meu profe d tae kwon do em volia dur als campionats i ho vaig deixar estar pq passava d'anar al gimnàs podent quedar-me a casa! per tant, tampoc esportista.
Ara estic fent història de l'Art i ningú m'ha dit q tingui fusta, bueno, potser la Giannina a la seva manera, però ella ho diu pq li agrada com li trec el suc a les coses q em donen a interpretar però aixó és una altra cosa... en fi, q ara estic fent camí per a una cosa q ningú m'ha dit q estigui capacitada i q no pinta gaira bé a q ho hagi d'estar.
Realment, després de tantes possibilitats, seré algú a la vida, i no vull dir en tant al reconeixement per part d la resta sinó al autoreconeixement, algun dia podré dir: si, em dic Judith López i em dedico aixó, i m'encanta! No sé, suposo q no es pot pretendre endevinar el futur, però no oblidem que aquest cada cop està més aprop i continua sent indefinit... mala senyal. Petons
Durant l'època d'institut em vaig trobar d tot. Vaig fer classes particulars de cant i la professora em va dir q tenia molta potència i afinació, q era capaç d'arribar tant a greus com a aguts, q coneixia molt bé el meu cos i q podia arribar a treure'n molt de profit. Vaig pensar en el teatre musical donada la combinació d dansa i cant, però vaig trobar q per mi era un joc i q la meva veu mai no ha estat gaire bonica, la qualcosa encara considero, tot i q l'òpera em motivava molt, m'hi hauria decantat cap ella probablement. Tan se val pq ho vaig deixar, massa cares les classes.
Tant a plàstica com als crèdits variables q tenien a veure amb l'expressió artística els professors em van encoratjar a fer el batxillerat artístic i belles arts. Recordo com la professora de pintura, la Marina, va estar ensenyant el que havia pintat, el que no recordo s a qui, potser al Jaume Garcia i a algú més, no ho sé, aixó ho he oblidat, però recordo la barreja de vergonya i orgull a les galtes inflades i vermelles junt amb el riure nerviós d'agraïment. També recordo el dia q el Pere Bascones ens va dir a dibuix q retractéssim al company del costat i com va ensenyar tb el meu dibuix pq era calcat a la Laia López tot i q curiosament se la veia més envellida, a ella no li va agradar per aixó, pq era ella, però vella... curiós no? Finalment, ni ho vaig contemplar fer l'artístic, dibuixava i pintava quan m'ho deien o em venia terriblement d gust, i aixó era en ben poques ocasions i per tant no considerava q mai m'hi pogués dedicar, no he tingut mai inspiració ni constància, no puc ser artista.
D'altra banda, també a l'institut, em vaig afartar de fer crèdits variables d'escriptura imaginativa anomenats "Tallers de Letras" amb l'Enric Sàrries q sempre em posava sufis dient-me q era tan bona com vaga, i q no em puntuaria amb l'excel·lent fins q no fes només alló q em venia de gust. M'agradaven aquests crèdits pq suposaven reptes els escrits, tots eren tan raros, quines tècniques Déu meu! en canvi, els q no eren d'escriure si no d lèxic o coses així no els feia. Recordo a l'Albert un company q al·lucinava amb la meva rapidesa per a pensar un text seguint les normes pautades i escriure'l, sempre ho escribia tot l'hora abans de la classe i aixó q eren escrits llarguets, no pas redaccions d quinze linies. En Sàrries em deia q m'ho prengués en serio, q tenia fusta. En Manel Haro a castellà em donava l'oportunitat de llegir el que escribia de tant en tant a classe, tb pq ell sempre demanava exercicis d'escriptura protagonitzats per la seva estimada Josefina però tb d'altres més lliures encara. Un dia em va dir q escrigués un llibre, li vaig dir q no q jo no sabia escriure "textos llargs" q no tenia prou imaginació ni sabia crear una història. Em va dir q ximpleries, q ho tenia tot al cap i q podia fer qualsevol cosa. Finalment no ho he probat mai d'escriure res gaire extens més enllà de les mini noveles q ens feia fer el Sàrries i q sempre em posava Excel·lents. Continuo pensant q no tinc cap història i q l q sé fer en tot cas és crear imatges, però no narracions, per aixó suposo q quan he ensenyat un text ningú l'ha entés, el que em recorda una altra cosa... a primer de carrera vaig fer una assignatura d'amplicació de llengua catalana i vam fer una mena d concurs literari. Van venir un parell de professors més a opinar sobre els textos o algu així i un altre a fer una mena d conferència dins d l'entrega d premis. Recordo com la professora li va preguntar a aquest referent a mi si era possible q algú pogués dominar increïblement la llengua i en canvi no ser entés, q si podia tractar-se de l'abstracció en tant terme artístic en la prosa... no recordo el q li va respondre el de la conferència però sí a la professora q em va clucar l'ull. Ara ja no sé escriure, ara quasi no sé ni llegir, la darrera davallada moral q vaig tenir ho va destruir, però crec q de mica en mica ho estic recuperant. Potser algun dia torni a saber expressar-me com ho feia abans, encara q no m'entenguessin! ;P
En l'època de la unversitat he pintat un parell de quadres que m'han dit q els han deixat parats als q els hi ensenyat. Voldria fer alguna mena de curs de pintura, però considero que continuo sense una motivació artística-espiritual com per dedicar-m'hi, simplement crec que sempre se m'han donat bé les manualitats i prou.
En fi, que ni ballarina, ni cantant d'opera, ni escriptora ni pintora, ah! i no oblidem els esports de contacte q el meu profe d tae kwon do em volia dur als campionats i ho vaig deixar estar pq passava d'anar al gimnàs podent quedar-me a casa! per tant, tampoc esportista.
Ara estic fent història de l'Art i ningú m'ha dit q tingui fusta, bueno, potser la Giannina a la seva manera, però ella ho diu pq li agrada com li trec el suc a les coses q em donen a interpretar però aixó és una altra cosa... en fi, q ara estic fent camí per a una cosa q ningú m'ha dit q estigui capacitada i q no pinta gaira bé a q ho hagi d'estar.
Realment, després de tantes possibilitats, seré algú a la vida, i no vull dir en tant al reconeixement per part d la resta sinó al autoreconeixement, algun dia podré dir: si, em dic Judith López i em dedico aixó, i m'encanta! No sé, suposo q no es pot pretendre endevinar el futur, però no oblidem que aquest cada cop està més aprop i continua sent indefinit... mala senyal. Petons
sábado, enero 13, 2007
dissabtes
En fi, un dissabte més al bar de ma germana. Un dissabte més assabentant-me dels problemes que es couen a casa per persones q aprecio però q hi són estranyes. Un dissabte més a la tarda a casa. Un dissabte més plantejant-me la meva vida. Un dissabte més ensopida. Un dissabte més... sense somriure. Ho sento
domingo, enero 07, 2007
ejercicio
Fumo mi pipa y eschucho hip hop
oh oh oh
cry men, cry right now!
I'm screaming for you!
it's a present by a clown
cintas de cuero ennoblecen mis puños
brilla, sonrie
... limitate al ritmo...
no lo entiendas, no tiene sentido
es y sólo es
un ejercicio
Suscribirse a:
Entradas (Atom)