Rise and Falls, Craig David i el paio que era de Police

Cada cop que sento aquesta cançó em sento tan trista, tant... que em sento com una fulla que s'enlaira i cau, sí, suaument, però pels dubtes que la fan trontollar en el vol, el seu camí, sense saber mai a on caurà aquesta vegada. És tot tan incert, tan inestable i... volàtil. El que tens ara a la mà, en un segon potser desapareix, cau o implosiona, potser pq tu has deixat que pasés, potser pq algú ho ha provocat sense que ho poguessis evitar o simplement per alguna raó inexplicable i que només es pot otorgar a alló que diuen el si, el destí.
La cançó ja fa tres frasses qe s'ha acabat però vull continuar escribint. Posaré el cd que acabo d comprar, el nou d Marlango, hi ha una cançó que diu algo com squeeze the univers between your fingers que m'encanta, a més a més de per tot el sentit que té o que li dono jo mateixa per la manera en que la Leonor Waitling la diu... és un to extrany, com el poder desconegut que tenim per fer de l'univers engrunes de la nostra vida pasada, present i futura.
Com m'agrada la trompeta ofegada que planya, el piano que entra ballant la dansa dels lladres vestit tot de negre com pertoca, ella, dóna voltes, entre pianos que roben i trompetes que s'ofeguen i guitarres que es perden pel camí de les cireres grisses. Què no és la música una musa? Vet aquí la premisa, si...1 si...2 si...3 llavors... el meu cor vibrant.

q pasa?!

Son las 6 de la mañana y acabo de llegar de fiesta (bueno todo depende del concepto q se tenga de fiesta). Sólo sé que aunque no lo estoy en extremo sí estoy lo suficientemente borracha como para tener dificultades para escribir. He ido a tomar algo con mis amigas y justo cuando nos ibamos me he encontrado con Xavi y todo su grupo. Después de tomar algo en la Ovella hemos ido al Be good, no estaba mal, aunque en el momento en el que nos han dejado a Xavi y ami solos ya no era todo "aceite en un flexo". Me ha pedido un beso y se lo he dado, sé que otro día, sin ir bebido, no me lo habría solicitado, pero bueno qué se le va a hacer. Hemos estado juntos un año y él aun me quiere, yo lo único que quiero, como bien le he dicho, es no hacerle más daño, pero bueno. Em fin, le he pedido que me dejara sola el tiempo de un cigarrillo y ha entrado Johny a buscarme. Éste último me ha llevado a casa en moto, gracias. Y pese a todo, cuando he entrado en casa y he oido q el ordenador estaba encendido lo primero que he hecho ha sido mirar si mishegoss había escrito un nuevo post, o si tal vez me había dejado un comentario en alguno de los mios. Que asco, n el fondo, pese a todo, no avanzo. Sólo tengo ganas de decir palabrotas o de prostituirme. Adiós.

Resum del dia

1. continua sense venir-me la regla
2. li he dit al jefe q li compro el mac portàtil de 12 polsadesq es venia, mio!
3. el jefe m'ha dit q els havia comentat als de la revista del temps d'art o la del temps (com q són poc originals amb el nom doncs no recordo quina de les dues) que els ha parlat de mi per fer un article que en cas d ser petit em pagarien uns 60 euros... nu sé, a mi amb publicar alguna cosa ja soc feliç feliç com un anís!
4. el jefe, alies "Ricard Mas Peinado" s'ha imprés els textos que i vaig escriure pel llibre dels petits grans invents a menys de 100 euros. A veure que me'n diu.
5. començo a estar cansada de tants "amants", aixó d'anar de Samantha Jones per la vida es fa pesat, bastant pesat.
6. pretenia anar a veure a la meva neboda però resulta q han anat d'urgències pq la nena té atacs d'histèria. Queda clar q no hi ha un López amb bona salut mental al món, lo q son los genes tú!
7. tinc mal de cap, fred i una pupa a la boca q per sort no es veu... febres? aish...
8. bona nit a tothom, un petó ben dolç per tots i, especialment, al món infernal.

una marca en la ventana de control

el resultat ha estat negatiu, m'he encés com una bombeta de la tensió... buff!

Return from London

Bé, diumenge vaig tornar de Londres, va anar molt bé i m'ho vaig pasar teta amb el jefe a més a més de coneixer un munt de gent. Tot i així, també vaig tenir els meus ensurts quan a l'hora de facturar amb el jefe em van dir q no podia pujar pq el meu dni estava caducat. Vaig haver d'anar a fer-me el passaport al carrer lleida i agafar un altre vol, el de la nit, pagant 52 euros de recàrreg, déu nidoret. En fi, cap endavant! (cada cop em curro menys els posts...)

trainsporting to LONDON!!!

Estic tant emocionada q no em pendré gaire temps per explicar tots els quès i els perquès però la qüestió és que demà vaig cap a Londres fins diumenge. Un viatge fugaç però q des del primer moment que s'ha pres la decisió definitiva ha estat un chute d'adrenalina, esperem que tot vagi bé. L'estada la paga el jefe, és a dir, el senyoret Ricard Mas Peinado en un acte d'extrema generositat amb la seva petita Lewinski particular... noooooooo, amb la seva ajudanta documentalista com diu ell i q jo encara no m'ho acabo de creure com a epítet propi. Ane'm a raó de l'exposició que farà (farem?) de Tres mestres del videojoc ja que a al museu de ciències d Londres n'estan fent una altre d'història dels videojocs i volem prendre idees per al muntatge, tot ben emocionant! (no és ironia, realment estic boja de contenta i més emocionada que la Caballé quan es va reinaugurar el Liceu després de fer-se cendretes). Bé, em penso que hauré de donar per finit aquest post inacabat pq m'estan interrompent continuament i així no es pot escriure. Per si passés res al viatge... vull donar les gràcies a totes les persones amb les que m'he creuat a la vida pq, fins i tot, amb les que no he parlat, n'he aprés, no dic el què pq són petits detalls junt amb grans lliçons que formen un global, però, en fi, gràcies i a aquells que m'estimen o m'han estimat, una abraçada de les que fan sentir el cor i un petó a l'engonal.

Descubriendo a Judith

És increible, o a mi m'ho està semblant, adonar-me de com soc de gelosa dels meus amics. Pensaba que ho tenia més que superat des de l'adolescència, però, ara, amb la Mireia està resorgint el conflicte. Em sento molt gelosa quan veig que cada cop es troba més unida a d'altres companys de la universitat com per exemple el David. No li tinc cap antipatia, al contrari, veure que està per ella fa que confii en ell, però alhora sento una mena de ràbia muda generada, probablement, per la por que, realment, ell sigui millor amic que no pas jo, de la Mireia i que ella també ho consideri així, i el que m'entristeix és pensar que amb raó. No soc l'amiga més atenta del món i la meva manera de ser, procurant-me aïllar tan com puc del món i especialment de la universitat, fa que o potser genera que la gent no les tingui totes en mi i no hi acabin de confiar per què tinguin la sensació que en qualsevol moment m'enclaustraré en el meu món i els deixaré al marge. És a dir, potser, persones que m'aprecien i que sovint m'ajuden amb tota generositat, no estiguin tan segures que jo realment les valori com es mereixen, que les tingui prou en compte a la meva vida com per no fallar-les malgrat la meva pròpia existència, és a dir, que deixi que la meva por al món es superposi a elles i les acabi deixant de banda en qualsevol moment. En fi, el meu consol, o poder torment, és que realment me les estimo... no s'ha dit sempre que la gelosia en una dosi controlada és símbol de l'amor, de no voler perdre la persona estimada i no pas, purament sentiment de posessió? Aish... un petó a tots.

sento que estic fent el ridicul. vull saber de la teva vida.
Sempre teva, Judith.

techno trance girl

Quisiera volver a sentir la sensualidad
I'm lost without your love...
Moverme contigo, sentir tus manos... las mias
tocarnos
besarnos
convertir tu suspiro, el mio, en nuestro jadeo
Drogarnos
saciarnos
y en un infinito SÍ...
reencontrarnos.

escoltant Richard Ashcroftagua

hierro óxido fugaz ténue impertérrito instantáneo muevo
lacónico hipo ser impuesto libre compuesto
un ejercicio de escritura... cómo la llamaban los surrealistas? bueno, ya me entendeis, todo aquello del método paranoico crítico. No estaría mal hacer un post diario de este tipo, no? interesting...

experimentant

Ahir després d'anar a ballar amb una ex-companya de feina, la Sara, a un lloc de quarentons i cap amunt que es diu Marabú (terrible, no hi aneu mai), em vaig trobar amb el Víctor que em va fer una perduda quan ja anava cap a casa i resulta q estava al costat. Ell i els seus col·legues anaven a una rave, i m'hi van convidar. Finalment vam a anar a dues, una a Guinardó i una altra a Bogatell, des de les 5-6 del matí fins a les 12-13:00 hores. Música techno trance o ves a saber q era alló, increiblement trallera, en plan versió modesta de l'escena de la discoteca de Blade. Va estar interessant, música a tope, molta gent però sense agobiar-se, molt bon rotllo i ganes de pasar-s'ho bé. Els col·legues d'en Víctor a part de costo duien mdma em penso q es diu, el q vulgarment es coneix com a cristall. Vaig decidir probar-ho. Em feia una mica d mal rotllo pq jo de drogues a part del costo i la maria no n'he volgut tastar mai cap altre, però mira, estic en una fase en la q el q m'importa s esgotar els cartutxus, divertir-me i d'aquí un temps pensar q tot l q havia d'experimentar, més o menys, ja ho he fet, sempre clar, dins un límits, i es que no m'hi vull quedar fent una ximpleria d'aquestes. Per si teniu curiositat, les dues maneres q vaig veure de com es prenia el cristall eren, o bé mullant-te una mica el dit i tocant-lo amb la punta el que et quedi com enganxat t'ho llepes, com la sal q et prens amb el tequila, i l'altre és fent com una mena de bombetes, un troçet de paper de fumar, una miketa de kristall dins, i cap a dins. Interessant, però ja us ho dic, en vaig prendre una quantitat tan petita q no vaig sentir res d'especial, i si em va afectar d'alguna manera va ser per no sentir-me cansada. En fi, una cosa més viscuda, ara, espera que els hi expliqui a les meves amigues... em mataran. Un petó i arreveure! Aps, vaig acabar a casa d'un d'ells que es diu Arnau... psé

Hola bonita. Q tal x ahí? No sabes ls gans q tngo d vert. He estao viendo a La Unión y voy ya pa ksita. L finde q viene podría skparme a Barna. Muxus!

Acabo de llegar a casa después de tomar un cocktail que lleva el mismo nombre q mi calle, supongo que en su honor, Joaquim Costa, en el Lletraferit , buenísimo, siempre y cuando te guste la menta fresca. Al salir he tenido la agradable y divertida sorpresa de un sms. Era de un chico vasco, o debería decir hombre ya que pasaba de los 30, creo que lo conocí hace un par o tres de semanas en el bar de mi hermana. Sí, fue por la Mercè exactamente. Nos escribimos sms que paulativamente suben de tono aunque sin llegar nunca a lo obsceno, el límite es decir o insinuar que apetece el estar juntos o besarse. Dice que tiene ganas de venirse, que a lo mejor se viene el fin d semana que viene, juas, habrá que verlo. En fin, que voy a decir, es la vida de soltera, experimentar y hacer todo aquello que se pueda y apetezca. VIVE LA VITA BABY

Las dos cosas. Andrés Calamaro

Me fui de repente a ningún lugar, quería salir y respirar
y antes de dormir, pensar mucho en nosotros dos
y escribir dos veces la misma canción.
Podría soñar el mismo sueño que ayer
estaba todo tan claro que no lo quise entender
entre recordar y entre olvidar
me quedo con las dos cosas.
No podemos hablar de dolor, pero podemos cantar de dolor
mientras afuera cualquiera es tan frágil.
Entre recordar y entre olvidar,
me quedo con las dos cosas.
Sos muy buena,
me rompiste el corazón y no me di cuenta.
Y antes de dormir, pensar mucho en nosotros dos
y escribir dos veces la misma canción.
Entre recordar y entre olvidar,
me quedo con las dos cosas...
cosas...
Entre dormir y soñar,
entre seguir y despertar,
para qué pensar?
Un vaso de agua no es el mar...
me quedo con las dos cosas.
No podemos hablar de dolor, pero podemos cantar de dolor,
mientras afuera cualquiera es tan frágil uh
Sos muy buena,
me rompiste el corazón y no me di cuenta,
y no me di cuenta.
Creí que podía volar...
y no me di cuenta...
y con tu inocencia!

On me dit que nos vies ne valent pas grand chose, Elles passent en un instant comme fanent les roses. On me dit que le temps qui glisse est un salaud que de nos chagrins il s'en fait des manteaux pourtant quelqu'un m'a dit...
Refrain
Que tu m'aimais encore, C'est quelqu'un qui m'a dit que tu m'aimais encore. Serais ce possible alors ?
On me dit que le destin se moque bien de nous Qu'il ne nous donne rien et qu'il nous promet tout Parais qu'le bonheur est à portée de main, Alors on tend la main et on se retrouve fou Pourtant quelqu'un m'a dit ...
Refrain
Mais qui est ce qui m'a dit que toujours tu m'aimais? Je ne me souviens plus c'était tard dans la nuit, J'entend encore la voix, mais je ne vois plus les traits "Il vous aime, c'est secret, lui dites pas que j'vous l'ai dit" Tu vois quelqu'un m'a dit... Que tu m'aimais encore, me l'a t'on vraiment dit... Que tu m'aimais encore, serais ce possible alors ? On me dit que nos vies ne valent pas grand chose, Elles passent en un instant comme fanent les roses On me dit que le temps qui glisse est un salaud Que de nos tristesses il s'en fait des manteaux, Pourtant quelqu'un m'a dit que... Refrain

vámonos átomos!

Ahir vaig escriure un post ben llarg i em pregunto si algú l'haurà llegit ni que sigui per casualitat, però la veritat, no ho crec. Tan se val.
Aquest matí ha plogut una mica mentre encara era al llit i he tancat la finestra per a no mullar-me més després de les primeres gotes que m'han refredat les galtes i els llavis, un llavis que anyoren. Ara, a la nit, de nou està plovent, però aquest cop de manera molt més intensa, amb llamps i trons. Déu està emprenyat... o potser trist... Trobo a faltar sentir la calor al meu costat, com la que el Xavi m'ha donat durant tot aquest any. Avui he pensat en trucar-lo, però no podia, no podia dir-lli que em venia de gust que per una tarda tornés amb mi, que portés una pel·lícula per veure-la a l'ordinador i que després es quedés a dormir amb mi, i no malpensem senyors, que la meva intenció no era el polvet, a més, tinc la regla. Només volia, i ara que plou i sento com refresca, que dormís al meu costat que m'abracés, que durant la pel·lícula em pogués acomodar sobre la seva espatlla, el seu pit, i que ell, pobre, es clavés, com sempre, la cadira, l'armari o el que toqués només per tal que jo ho pogués fer en ell... Soc una persona, pel que veig, bastant necessitada de "calor humana", de més tendresa que la que dono o demostro, al menys al gènere masculí, pq crec q a les meves reines, més o menys, algunes millor i a d'altres pitjor, les tinc prou ben cuidades, un exemple: la Laura va tornar diumenge d'Itàlia, i dilluns vaig soprendre-la quan sortia de la feina amb un ramet de margalides blanques, que vés per on, va donar la casualitat que són les seves flors preferides (si és que soc un crack!). Avui he vist al telediari que una dona li havia donat en vida el 60% del seu ronyó a un amic que, amb el seu inutilitzat, només li quedaven 4 mesos i mig de vida, he pensat que jo faria el mateix per la Laura, per la Cristina, per la Montse, l'Eva, la Mireia... i n'estic segura, sé que ho faria, em costaria, clar, pq de por a morir en tenim tots, pq de cicatrius que ens atravessin l'estomac no en volem cap, però ho faria, pq l'amor ha de poder amb tot n'estic convençuda, l'amor ens fa tirar endavant, l'amor és el més bonic de la vida, i només per demostrar aquest, val la pena viure.

hips don't lie

siente, siénteme
tintineos y contoneos
óleos y cuerpos
el mio
al compás
te marco, te dejas, te muevo
no te resistas... sabes que será peor
vuelve
vuelve a mi, un, dos un dos tres, y sigue
tras de si, tras de mi, tras de ti
mis curvas
síguelas
no sé cómo parar, no sé cuándo
sí!

Ducados rubio 2'15

me fumo un cigarrillo que agota mis pulmones y malmete mi aliento
pienso en en el concepto de vida, en mi vida, en mi propio concepto
es curioso por que hay momentos en los que todo es humo, en los que los ojos me arden y el cigarrillo me canta esa canción de cuando todo arde tan rápido, tan rápido, que sientes que en realidad es tu vida la que se quema
cuántas cabezas caeran antes que la mia, cuántas después
y cuándo la mia?

Tu

Com vaig poder equivocar-me tant?! Joder!!!
Si el temps posa totes les coses al seu lloc, quin és al meu si no és al teu costat?
Ho sento, ho sento tant... Merda!

llàgrimes de sang

pell de sal

ferides in eternum

però els déus s'hi tatuaven

sant sant jordi

un dos tres
un sant jordi més
quatre i cinc i sis
i que més em dóna a mi?!
o set o vuit o nou
que dius que et fa mal un ou?
però deu però onze però dotze
vinga va que et clavaré un bon colze
si tretze si catorze si quinze
collons què rima amb quinze?! "esquinçe?!" lleig...
no setze no diset no divuit
oloram el pit
ni dinou ni vint ni vint-i-un
et besaré mil cops i un munt
pot vint-i-dos ser vint-i-tres?
i en un tres i no res, tu i jo i un sant jordi més.

Jackson Pollock by Ed Harris

Són quasi bé les tres de la matinada i tot just acabo de veure el film que dóna títol a aquest post. En aquests moments que em sento tant perduda m'adono que hi ha coses que encara em poden fer pensar. No sé cap a on em duen, ni tan sols sé si m'ajuden a trobar-me o a trobar al que necessito, però les agraeixo com agrairia una gota d'aigua al desert.
Em sento sola... no ho estic, ja ho sé, però m'hi sento i voldria viure sempre en unes constants vacances a on el sol llís sempre com ho ha fet avui, malgrat que he perdut una preciosa tarda discutint simplement per intentar dir el que "crec" que penso o sento i que finalment només m'han dut a fer mal a algú. Ho sento.
De mica en mica vaig sent conscient que quant més perduda estic més fereixo a la gent que es preocupa per mi, m'impermeabilitzo de tots els ànims que em donen només perquè ja els he sentit abans. Sé que no és just, que ells s'esforcen per fer-me sentir millor perquè m'hi volen veure així, però és evident que el problema està en mi i no en res que vingui de fora. "La cura" ha de sortir de mi mateixa, però a on soc jo? Com puc superar aquesta crisi si no sé a on és el malalt i com puc crear la vacuna per evitar les crisis posteriors si no sé trobar el laboratori. Bé, al menys, encara que no estigui segura del tot, em penso que tinc la hipòtesi formulada, ara és qüestió d'experimentar i veure que en surt de tot plegat.
Per acabar, farem servir un tòpic que li he sentit dir molts cops a un amic, va per vosté senyor Barreda: LA VIDA ÉS UNA MERDA, i n'afegiré una segona part, UNA MERDA QUE CAGUEM NOSALTRES MATEIXOS.