buscando estas palabras en el google sin encontrar nada.
escuchando Tribalistas y acordándome de tanto.
viendo aviones sobrevolando monjuic por la ventana.
las antenas siguen ahí... y mi aliento también
pensando en nombres, Ricard Ramon Arnau Daniel
imaginando bruneleschi y portapaces... Cornudella y Carbonell
Mireia
Mis amigas... ellas...
siempre están ahí...
las quiero
el frio entra por la ventana abierta, sé que es invierno, pero si aun así duermo con la ventana abierta pq no iba entonces a trabajar también con ella así?
a por otro cigarrillo
un café cargado
y una madre que se levanta y quejosamente me dice q algún día acabaré enferma
manuale d'amore, las partículas elementales
Fibonacci, Fermat
quién no está enfermo?
la vida es enfermedad
la juventud es una enfermedad q se cura con el tiempo
verdad querido Wilde?
me tiemblan las manos del frio
será mejor q cierre
hoy leeré unos versos
en la iglesia
en el bautizo
preciosa Iosune
pobre Roberto, amantísimo Roberto
extraña Carmen
el día se ha despertado bonito
y a mi...me gusta ser extraña...
aunque a veces disimule ;)
domingo, enero 28, 2007
jueves, enero 25, 2007
escoltant andrés calamaro i passanr apunts...
Dubto del que és factible. Vaig a per tot o a per la part? Són igual de factibles? i si és així, quant de factibles són? un 100% un 50% o un 0%?
Sempre em quedarà Calamaro... Te quiero.. te llevaste la vela y me dejaste el entierro...
HONESTIDAD BRUTAL i ALTA SUCIEDAD fil musical del dia.
Andrés Calamaro - La Parte De Adelante
Soy vulnerable a tu lado más amable
Sempre em quedarà Calamaro... Te quiero.. te llevaste la vela y me dejaste el entierro...
HONESTIDAD BRUTAL i ALTA SUCIEDAD fil musical del dia.
Andrés Calamaro - La Parte De Adelante
Soy vulnerable a tu lado más amable
soy carcelero de tu lado más grosero
soy el soldado de tu lado más malvado
y el arquitecto de tus lados incorrectos
soy propietario de tu lado más caliente
soy dirigente de tu parte más urgente
soy artesano de tu lado más humano
y el comandante de tu parte de adelante
soy inocente de tu lado más culpable
pero el culpable de tu lado más caliente
soy el custodio de tus ráfagas de odio
y el comandante de tu parte de adelante
perdiendo imagen a tu lado estoy mi vida
mañana será un nuevo punto de partida
soy vagabundo de tu lado más profundo
por un segundo de tu cuerpo doy el mundo
que más quisiera que pasar la vida entera
como estudiante el día de la primavera
siempre viajando en un asiento de primera
el comandante de tu balsa de madera
que más quisiera que pasar la vida entera
como estudiante el día de la primavera
siempre viajando en un asiento de primera
el carpintero de tu balsa de maderaaaahhh
soy el soldado de tu lado malvado
el comandante de tu parte de adelante
perdiendo imagen a tu lado estoy mi vida
mañana será un nuevo punto de partida
soy vagabundo de tu lado profundo
por un segundo de tu cuerpo doy el mundo
que más quisiera que pasar la vida entera
como estudiante el día de la primavera
siempre viajando en un asiento de primera
el comandante de tu balsa de madera
que más quisiera que pasar la vida entera
como estudiante el día de la primavera
siempre viajando en un asiento de primera
el mejor carpintero de tu balsa de maderaaaahhh
soy el soldado de tu lado malvado
y el comandante de tu parte de adelante
soy el soldado de tu lado malvado
y el comandante
sólo estoy sólo y estoy buscando
esa alguien que me está esperando
que me entienda y si no me entiende
alguien que me comprende
alguien a quién recordar de memoria cuando estoy de viaje
cuando estoy muy lejos sí!
soy un vagabundo y camino bastante
alrededor del mundo
pero quiero volver a mi casa
a alguna casa
para encontrar a esa princesa vampira
que respira
que respira y me mira
martes, enero 16, 2007
FELICITATS!!!
En Dani, l'únic autèntic amic varó q he tingut i tinc i amb el q mai hi ha hagut cap mena d tensió q enfosquís la nostra amistat es casa! La noia, Shauna from Saint Louis, EE.UU (quina casualitat tb). Ell ja té els 30 i ella 21, són una parella de psychobillies encantadora. Em sento molt feliç per ells, ja era hora q en Dani tingués un bon cop de sort :) En fi, ara ja tindré dues persones especials a Ianquilàndia. Es casaran a Jamaica i viuran a Memphis q diuen q és baratet. Esperem que tot i així no tinguin cap mena de dificultat... jeje les seves feines valen la pena no? un crack informàtic i una artista ceramista q fa objectes quotidians amb forma de fal·lus... si són unes perles!!! En fi, q moltes felicitats, m'ha fet molta il·lusió la noticía i més encara fer d testimoni jajaja encara q no sigui en la cerimònia oficial a Jamaica però bueno, ja m'han dit q faran una altra a Memphis amb tots els amics :) Em penso q ja sé a on seran les meves properes vacances jeje. petons
domingo, enero 14, 2007
coses q pasen pel cap, no em mireu malament
Quan feia ballet la professora m'insistia en que m'hi dediqués, q hi veia molt de futur en mi com a ballarina i q si m'acabava decantant cap el contemporani com era la meva intenció q podria arribar a ser algú. Vaig canviar d col·le i ho vaig deixar, vaig probar d tornar un parell d'anys després a una acdèmia d'alt nivell a on feien els examens a Londres però en veure que nenes més petites q jo recordaven millor el nom dels passos em va entrar la plorera d l'orgull ferit i ho vaig deixar estar, com podien ser millors q jo si eren més petites malgrat q jo ho hagués deixat durant dos anys? Un orgull feridor i estúpid. No hi vaig tornar mai més. Aquest any vaig rumiar d'apuntar-me a dansa a la universitat però pensant en els kilos q em sobren ho vaig deixar correr.
Durant l'època d'institut em vaig trobar d tot. Vaig fer classes particulars de cant i la professora em va dir q tenia molta potència i afinació, q era capaç d'arribar tant a greus com a aguts, q coneixia molt bé el meu cos i q podia arribar a treure'n molt de profit. Vaig pensar en el teatre musical donada la combinació d dansa i cant, però vaig trobar q per mi era un joc i q la meva veu mai no ha estat gaire bonica, la qualcosa encara considero, tot i q l'òpera em motivava molt, m'hi hauria decantat cap ella probablement. Tan se val pq ho vaig deixar, massa cares les classes.
Tant a plàstica com als crèdits variables q tenien a veure amb l'expressió artística els professors em van encoratjar a fer el batxillerat artístic i belles arts. Recordo com la professora de pintura, la Marina, va estar ensenyant el que havia pintat, el que no recordo s a qui, potser al Jaume Garcia i a algú més, no ho sé, aixó ho he oblidat, però recordo la barreja de vergonya i orgull a les galtes inflades i vermelles junt amb el riure nerviós d'agraïment. També recordo el dia q el Pere Bascones ens va dir a dibuix q retractéssim al company del costat i com va ensenyar tb el meu dibuix pq era calcat a la Laia López tot i q curiosament se la veia més envellida, a ella no li va agradar per aixó, pq era ella, però vella... curiós no? Finalment, ni ho vaig contemplar fer l'artístic, dibuixava i pintava quan m'ho deien o em venia terriblement d gust, i aixó era en ben poques ocasions i per tant no considerava q mai m'hi pogués dedicar, no he tingut mai inspiració ni constància, no puc ser artista.
D'altra banda, també a l'institut, em vaig afartar de fer crèdits variables d'escriptura imaginativa anomenats "Tallers de Letras" amb l'Enric Sàrries q sempre em posava sufis dient-me q era tan bona com vaga, i q no em puntuaria amb l'excel·lent fins q no fes només alló q em venia de gust. M'agradaven aquests crèdits pq suposaven reptes els escrits, tots eren tan raros, quines tècniques Déu meu! en canvi, els q no eren d'escriure si no d lèxic o coses així no els feia. Recordo a l'Albert un company q al·lucinava amb la meva rapidesa per a pensar un text seguint les normes pautades i escriure'l, sempre ho escribia tot l'hora abans de la classe i aixó q eren escrits llarguets, no pas redaccions d quinze linies. En Sàrries em deia q m'ho prengués en serio, q tenia fusta. En Manel Haro a castellà em donava l'oportunitat de llegir el que escribia de tant en tant a classe, tb pq ell sempre demanava exercicis d'escriptura protagonitzats per la seva estimada Josefina però tb d'altres més lliures encara. Un dia em va dir q escrigués un llibre, li vaig dir q no q jo no sabia escriure "textos llargs" q no tenia prou imaginació ni sabia crear una història. Em va dir q ximpleries, q ho tenia tot al cap i q podia fer qualsevol cosa. Finalment no ho he probat mai d'escriure res gaire extens més enllà de les mini noveles q ens feia fer el Sàrries i q sempre em posava Excel·lents. Continuo pensant q no tinc cap història i q l q sé fer en tot cas és crear imatges, però no narracions, per aixó suposo q quan he ensenyat un text ningú l'ha entés, el que em recorda una altra cosa... a primer de carrera vaig fer una assignatura d'amplicació de llengua catalana i vam fer una mena d concurs literari. Van venir un parell de professors més a opinar sobre els textos o algu així i un altre a fer una mena d conferència dins d l'entrega d premis. Recordo com la professora li va preguntar a aquest referent a mi si era possible q algú pogués dominar increïblement la llengua i en canvi no ser entés, q si podia tractar-se de l'abstracció en tant terme artístic en la prosa... no recordo el q li va respondre el de la conferència però sí a la professora q em va clucar l'ull. Ara ja no sé escriure, ara quasi no sé ni llegir, la darrera davallada moral q vaig tenir ho va destruir, però crec q de mica en mica ho estic recuperant. Potser algun dia torni a saber expressar-me com ho feia abans, encara q no m'entenguessin! ;P
En l'època de la unversitat he pintat un parell de quadres que m'han dit q els han deixat parats als q els hi ensenyat. Voldria fer alguna mena de curs de pintura, però considero que continuo sense una motivació artística-espiritual com per dedicar-m'hi, simplement crec que sempre se m'han donat bé les manualitats i prou.
En fi, que ni ballarina, ni cantant d'opera, ni escriptora ni pintora, ah! i no oblidem els esports de contacte q el meu profe d tae kwon do em volia dur als campionats i ho vaig deixar estar pq passava d'anar al gimnàs podent quedar-me a casa! per tant, tampoc esportista.
Ara estic fent història de l'Art i ningú m'ha dit q tingui fusta, bueno, potser la Giannina a la seva manera, però ella ho diu pq li agrada com li trec el suc a les coses q em donen a interpretar però aixó és una altra cosa... en fi, q ara estic fent camí per a una cosa q ningú m'ha dit q estigui capacitada i q no pinta gaira bé a q ho hagi d'estar.
Realment, després de tantes possibilitats, seré algú a la vida, i no vull dir en tant al reconeixement per part d la resta sinó al autoreconeixement, algun dia podré dir: si, em dic Judith López i em dedico aixó, i m'encanta! No sé, suposo q no es pot pretendre endevinar el futur, però no oblidem que aquest cada cop està més aprop i continua sent indefinit... mala senyal. Petons
Durant l'època d'institut em vaig trobar d tot. Vaig fer classes particulars de cant i la professora em va dir q tenia molta potència i afinació, q era capaç d'arribar tant a greus com a aguts, q coneixia molt bé el meu cos i q podia arribar a treure'n molt de profit. Vaig pensar en el teatre musical donada la combinació d dansa i cant, però vaig trobar q per mi era un joc i q la meva veu mai no ha estat gaire bonica, la qualcosa encara considero, tot i q l'òpera em motivava molt, m'hi hauria decantat cap ella probablement. Tan se val pq ho vaig deixar, massa cares les classes.
Tant a plàstica com als crèdits variables q tenien a veure amb l'expressió artística els professors em van encoratjar a fer el batxillerat artístic i belles arts. Recordo com la professora de pintura, la Marina, va estar ensenyant el que havia pintat, el que no recordo s a qui, potser al Jaume Garcia i a algú més, no ho sé, aixó ho he oblidat, però recordo la barreja de vergonya i orgull a les galtes inflades i vermelles junt amb el riure nerviós d'agraïment. També recordo el dia q el Pere Bascones ens va dir a dibuix q retractéssim al company del costat i com va ensenyar tb el meu dibuix pq era calcat a la Laia López tot i q curiosament se la veia més envellida, a ella no li va agradar per aixó, pq era ella, però vella... curiós no? Finalment, ni ho vaig contemplar fer l'artístic, dibuixava i pintava quan m'ho deien o em venia terriblement d gust, i aixó era en ben poques ocasions i per tant no considerava q mai m'hi pogués dedicar, no he tingut mai inspiració ni constància, no puc ser artista.
D'altra banda, també a l'institut, em vaig afartar de fer crèdits variables d'escriptura imaginativa anomenats "Tallers de Letras" amb l'Enric Sàrries q sempre em posava sufis dient-me q era tan bona com vaga, i q no em puntuaria amb l'excel·lent fins q no fes només alló q em venia de gust. M'agradaven aquests crèdits pq suposaven reptes els escrits, tots eren tan raros, quines tècniques Déu meu! en canvi, els q no eren d'escriure si no d lèxic o coses així no els feia. Recordo a l'Albert un company q al·lucinava amb la meva rapidesa per a pensar un text seguint les normes pautades i escriure'l, sempre ho escribia tot l'hora abans de la classe i aixó q eren escrits llarguets, no pas redaccions d quinze linies. En Sàrries em deia q m'ho prengués en serio, q tenia fusta. En Manel Haro a castellà em donava l'oportunitat de llegir el que escribia de tant en tant a classe, tb pq ell sempre demanava exercicis d'escriptura protagonitzats per la seva estimada Josefina però tb d'altres més lliures encara. Un dia em va dir q escrigués un llibre, li vaig dir q no q jo no sabia escriure "textos llargs" q no tenia prou imaginació ni sabia crear una història. Em va dir q ximpleries, q ho tenia tot al cap i q podia fer qualsevol cosa. Finalment no ho he probat mai d'escriure res gaire extens més enllà de les mini noveles q ens feia fer el Sàrries i q sempre em posava Excel·lents. Continuo pensant q no tinc cap història i q l q sé fer en tot cas és crear imatges, però no narracions, per aixó suposo q quan he ensenyat un text ningú l'ha entés, el que em recorda una altra cosa... a primer de carrera vaig fer una assignatura d'amplicació de llengua catalana i vam fer una mena d concurs literari. Van venir un parell de professors més a opinar sobre els textos o algu així i un altre a fer una mena d conferència dins d l'entrega d premis. Recordo com la professora li va preguntar a aquest referent a mi si era possible q algú pogués dominar increïblement la llengua i en canvi no ser entés, q si podia tractar-se de l'abstracció en tant terme artístic en la prosa... no recordo el q li va respondre el de la conferència però sí a la professora q em va clucar l'ull. Ara ja no sé escriure, ara quasi no sé ni llegir, la darrera davallada moral q vaig tenir ho va destruir, però crec q de mica en mica ho estic recuperant. Potser algun dia torni a saber expressar-me com ho feia abans, encara q no m'entenguessin! ;P
En l'època de la unversitat he pintat un parell de quadres que m'han dit q els han deixat parats als q els hi ensenyat. Voldria fer alguna mena de curs de pintura, però considero que continuo sense una motivació artística-espiritual com per dedicar-m'hi, simplement crec que sempre se m'han donat bé les manualitats i prou.
En fi, que ni ballarina, ni cantant d'opera, ni escriptora ni pintora, ah! i no oblidem els esports de contacte q el meu profe d tae kwon do em volia dur als campionats i ho vaig deixar estar pq passava d'anar al gimnàs podent quedar-me a casa! per tant, tampoc esportista.
Ara estic fent història de l'Art i ningú m'ha dit q tingui fusta, bueno, potser la Giannina a la seva manera, però ella ho diu pq li agrada com li trec el suc a les coses q em donen a interpretar però aixó és una altra cosa... en fi, q ara estic fent camí per a una cosa q ningú m'ha dit q estigui capacitada i q no pinta gaira bé a q ho hagi d'estar.
Realment, després de tantes possibilitats, seré algú a la vida, i no vull dir en tant al reconeixement per part d la resta sinó al autoreconeixement, algun dia podré dir: si, em dic Judith López i em dedico aixó, i m'encanta! No sé, suposo q no es pot pretendre endevinar el futur, però no oblidem que aquest cada cop està més aprop i continua sent indefinit... mala senyal. Petons
sábado, enero 13, 2007
dissabtes
En fi, un dissabte més al bar de ma germana. Un dissabte més assabentant-me dels problemes que es couen a casa per persones q aprecio però q hi són estranyes. Un dissabte més a la tarda a casa. Un dissabte més plantejant-me la meva vida. Un dissabte més ensopida. Un dissabte més... sense somriure. Ho sento
domingo, enero 07, 2007
ejercicio
Fumo mi pipa y eschucho hip hop
oh oh oh
cry men, cry right now!
I'm screaming for you!
it's a present by a clown
cintas de cuero ennoblecen mis puños
brilla, sonrie
... limitate al ritmo...
no lo entiendas, no tiene sentido
es y sólo es
un ejercicio
sábado, diciembre 30, 2006
bueno, pues vale
Després de treballar al bar d ma germana, d'anar a la biblioteca i inmersar-me al món dels videoclips i de quedar amb el Víctor que per tercera vegada m'ha besat buscant no sé el què, he quedat amb la Mireia a l'Ovella Negra de Marina, total per a què? Doncs per pujar, fotre un cubata i una partida al billar ple de trampes que no m'agraden gens ni mica pq no respecten el joc i haver-me'n d'anar. No estic enfadada, però em toca la moral que per un cop que em ve de gust, no anar de festa sinó. simplement fer un parell de copes amb la calma, fer broma, xerrar i jugar, m'he de menjar els mocs i marxar cap a casa. I ara què? El putu emule és més lent que un jeti corrent per les platges de Jamaica, tinc la peli de Rize però tenint en compte que és 100% en anglès ja veus tu si em ve gaire d gust fer l'esforç de veure-la per moltes ganes que en tingés mesos i mesos enrera. En fi, HOSTIA PUTA! ja està, res més a dir.
miércoles, diciembre 20, 2006
News
Benvolguts senyors/es:
Casa López els convida a la inauguració del seu proper my space.
Així doncs, ens complauria que si coneixen l'adreça de hotmail pertinent i en són usuaris, no faltessin i gaudissin de la seva visita.
Atentament:
Senyoreta Judith López
Casa López els convida a la inauguració del seu proper my space.
Així doncs, ens complauria que si coneixen l'adreça de hotmail pertinent i en són usuaris, no faltessin i gaudissin de la seva visita.
Atentament:
Senyoreta Judith López
lunes, diciembre 18, 2006
Aixó m'ho ha dit un amic, en Johny... interessant
mmmm hablando contigo me he dado cuenta de que tienes un alto equilibrio intelectual y patetico equilibrio emocional que tambien te afecta porsupuesto al intelecto, mas bien a lo que haces con él
lunes, diciembre 11, 2006
Definicions
Comprensió: acció o efecte de comprendre; facultat de comprendre; la totalitat d'atributs d'una noció.
Comprendre: contenir en si; fer entrar en un conjunt; entendre, capir.
Entendre: intervenir en un afer; estar versat// tenir intenció de fer alguna cosa; percebre amb la intel·ligència; jutjar, pensar, considerar// posar-se d'acord; tenir relacions amoroses.
Si és que en el fons, tot acaba al mateix punt, el mateix d'on surt, l'amor.
Comprendre: contenir en si; fer entrar en un conjunt; entendre, capir.
Entendre: intervenir en un afer; estar versat// tenir intenció de fer alguna cosa; percebre amb la intel·ligència; jutjar, pensar, considerar// posar-se d'acord; tenir relacions amoroses.
Si és que en el fons, tot acaba al mateix punt, el mateix d'on surt, l'amor.
sábado, diciembre 02, 2006
Puta merda de família!
Quin matí més fastigós, m'ha tocat treballar amb ma germana i com sempre que té problemes ha començat a matxacar-me perseguint-me per tot el bar esbufegant i maleïnt la meva existència. Hi hauria moments que l'agafaria pel coll i li diria ben fermament que s'oblidi de mi per sempre, merda de persona, egoista dels collons! Quan ma mare s'ha pasat m'he enterat d'on venia el linxament. Resulta que la Karina, la seva treballadora li ha dit q prou, q ho deixa, i al meu parer, bé que fa. Ma germana entre d'altres coses li ha abaixat la nòmina per a pagar menys impostos, quan Karina es va queixar li apujà de nou però a canvi li ha reduit 220 euros dels calers q cobrava en negre, és a dir, q Karina per assegurar-se un atur digne el dia d demà, avui dia s'ha hagut de menjar una humiliació, una presa de pel i un robatori de 200 euros mensuals de tot el que sua, pq jo treballo amb ella, i senyors, és insuperable com a treballadora i es mereix aquell sou i 40 vegades més! En fi, ma germana despotricant despotricant, ha tirat pel caminet de sempre. el de l'arxiconegut victimisme, que si tothom es pensa q em pot prendre el pél pq vaig de bones pq m'envolto de subnormals i de merdes, merdes de persona (aixó mirant-me a mi) pq sí, pq són merdes! M'ha tret una punyaladeta que sense la intervenció de ma mare no hauria pogut fer i és q fa uns dies li vaig dir a ma mare q tant ella com ma germana ja podrien intentar d'anar a veure a la filla de mon germà, q sembla que ens importi ben poc i no pot ser que visquent a la mateixa ciutat a la nena li faltin tietes i àvies q tenen tota la tarda lliure a partir de les 5. S'ha girat de nou a mi i m'ha dit pq a sobre m'intenten fer sentir mala persona pq no vaig a veure la meva neboda, doncs q vingui ella! (curiós comentari pq la meva cunyada es va afartar d'anar cada dia de passeig fins al bar amb el carret per a q ma germana veiés a la Iosune, i com bé em va dir l'altre dia, ella tb té coses a fer, q la gent ha de posar d la seva part, no poden viure tan tranquils esperant a q els altres hi vagin per a q cumpleixin els seus deures, (ha de ser un mateix qui es mogui per fer el que ha de fer!)
Bah! Inaguantable, 5 hores callada per a no fer-la més grossa mentre ma germana em cridava i insultava davant els clients, aixó sí, crec q flipaven més amb la meva cara q no amb la seva histèria destructiva. I és que amb els anys, he desenvolupat una facilitat brutal per a mostrar una cara totalment inexpressiva... crec q em presentaré al proper casting de Robocop.
M'afarta tant aquest egoisme, el victimisme, la histèria, les amenaçes, la violència, l'autohipocresia pq de debó com realment es cregui q és tan bona com diu llavors sí q està malament... jeje mentre m'esbroncava m'ha vingut una idea pionera al cap, regalar-li per nadal una tarja amb el dia i hora de la seva primera i indispensable visita al psiquiatra, a veure si la infla a pastilles i ens deixa viure una mica en pau... a més, així, si es mor per sobredosi serà totalment glamourosa, al pur estil diva, el que ella, entre d'altres coses sempre ha pretés ser.. Àvida Diva
Buff... deixeu-m'ho dir, q m'ho he hagut de callar aleshores...
PERO QUE ME DEJES EN PAZ HOSTIA! ESTOY HASTA LOS HUEVOS DE TI, A VER SI APRENDES A VIVIR Y DATE CUENTA DE UNA PUTA VEZ Q SI NO TIENES AMIGOS SERÁ POR ALGO Y Q SI TE CUESTA TANTO SACARTE LAS CASTAÑAS DEL FUEGO ES PQ EN TU VIDA LO HAS TENIDO Q HACER INTENTO FALLIDO DE MADONNA! QUE YO NI NADIE TIENE PQ SOPORTAR TUS ABUSOS, PQ SÍ, LO TUYO ES UN ABUSO, TE CREES UNA SANTA, UNA INOCENTE, Y NO HACES MÉS QUE DEVORAR LA MORAL DE TODOS LOS QUE TE RODEAMOS, Y NO TE CONFUNDAS, QUE NO ES PQ SEAMOS DÉBILES QUE TE PERMITIMOS HACERLO, SINO PQ DAS PENA!!! Y ES ASÍ, DAS PENA PQ LA PRIMERA EN SER INFELIZ ERES TU! SI NO DE Q TE VOY A DEJAR MACHACARME ASÍ EH? PQ NO TIENES NADA MÁS EN TU VIDA! SÓLO TU PUTA HISTERIA, ES DECIR, A TI MISMA. PQ SÓLO SABES QUERERTE TU Y ENCIMA, LO Q ES MÁS TRISTE, MAL.
YA NO ESPERO NADA DE TI... A VECES, ÚNICAMENTE... QUE DESAPAREZCAS POR FIN.
Bah! Inaguantable, 5 hores callada per a no fer-la més grossa mentre ma germana em cridava i insultava davant els clients, aixó sí, crec q flipaven més amb la meva cara q no amb la seva histèria destructiva. I és que amb els anys, he desenvolupat una facilitat brutal per a mostrar una cara totalment inexpressiva... crec q em presentaré al proper casting de Robocop.
M'afarta tant aquest egoisme, el victimisme, la histèria, les amenaçes, la violència, l'autohipocresia pq de debó com realment es cregui q és tan bona com diu llavors sí q està malament... jeje mentre m'esbroncava m'ha vingut una idea pionera al cap, regalar-li per nadal una tarja amb el dia i hora de la seva primera i indispensable visita al psiquiatra, a veure si la infla a pastilles i ens deixa viure una mica en pau... a més, així, si es mor per sobredosi serà totalment glamourosa, al pur estil diva, el que ella, entre d'altres coses sempre ha pretés ser.. Àvida Diva
Buff... deixeu-m'ho dir, q m'ho he hagut de callar aleshores...
PERO QUE ME DEJES EN PAZ HOSTIA! ESTOY HASTA LOS HUEVOS DE TI, A VER SI APRENDES A VIVIR Y DATE CUENTA DE UNA PUTA VEZ Q SI NO TIENES AMIGOS SERÁ POR ALGO Y Q SI TE CUESTA TANTO SACARTE LAS CASTAÑAS DEL FUEGO ES PQ EN TU VIDA LO HAS TENIDO Q HACER INTENTO FALLIDO DE MADONNA! QUE YO NI NADIE TIENE PQ SOPORTAR TUS ABUSOS, PQ SÍ, LO TUYO ES UN ABUSO, TE CREES UNA SANTA, UNA INOCENTE, Y NO HACES MÉS QUE DEVORAR LA MORAL DE TODOS LOS QUE TE RODEAMOS, Y NO TE CONFUNDAS, QUE NO ES PQ SEAMOS DÉBILES QUE TE PERMITIMOS HACERLO, SINO PQ DAS PENA!!! Y ES ASÍ, DAS PENA PQ LA PRIMERA EN SER INFELIZ ERES TU! SI NO DE Q TE VOY A DEJAR MACHACARME ASÍ EH? PQ NO TIENES NADA MÁS EN TU VIDA! SÓLO TU PUTA HISTERIA, ES DECIR, A TI MISMA. PQ SÓLO SABES QUERERTE TU Y ENCIMA, LO Q ES MÁS TRISTE, MAL.
YA NO ESPERO NADA DE TI... A VECES, ÚNICAMENTE... QUE DESAPAREZCAS POR FIN.
jueves, noviembre 30, 2006
Azrael se porta mal
Azrael almacena toda la ira,rabia y rencor que su amigo no quiere guardar.
Azrael machaca a su amigo pq se aburre de oirle siempre lo mismo.
Azrael sabe que su amigo está enamorado de la amiga de Htiduj.
Azrael está enamorado de Htiduj.
Azrael sabe que en realidad la ira, la rabia y el rencor son suyos y no de su amigo.
Azrael no perdona que por culpa de su amigo siga lejos de Htiduj.
Azrael machaca a su amigo.
Azrael debería ser un demonio libre.
Htiduj debería ser una diosa India libre.
Azrael y Htiduj temen por su futuro.
El futuro no existe.
Azrael y Htiduj temen el nihilismo.
¿Cuándo el amigo de Azrael y la amiga de Htiduj hablarán de una vez?
Cuando los miedos, inseguridades y los intereses desaparezcan.
Azrael y Htiduj ven el cielo muy gris.
Los amigos ni lo ven.
¿Y qué se puede hacer?
Eso yo ya no lo sé.
Azrael machaca a su amigo pq se aburre de oirle siempre lo mismo.
Azrael sabe que su amigo está enamorado de la amiga de Htiduj.
Azrael está enamorado de Htiduj.
Azrael sabe que en realidad la ira, la rabia y el rencor son suyos y no de su amigo.
Azrael no perdona que por culpa de su amigo siga lejos de Htiduj.
Azrael machaca a su amigo.
Azrael debería ser un demonio libre.
Htiduj debería ser una diosa India libre.
Azrael y Htiduj temen por su futuro.
El futuro no existe.
Azrael y Htiduj temen el nihilismo.
¿Cuándo el amigo de Azrael y la amiga de Htiduj hablarán de una vez?
Cuando los miedos, inseguridades y los intereses desaparezcan.
Azrael y Htiduj ven el cielo muy gris.
Los amigos ni lo ven.
¿Y qué se puede hacer?
Eso yo ya no lo sé.
Inauguració+roda de premsa
Avui ha estat la roda de premsa per a presentar l'exposició de Tres mestres del videjoc als medis, esperem que tingui prou difusió. Ha anat prou bé i ningú ha fet cap pregunta de l'estil: i la violència dels videojocs no és un dels factors que més influents i negatius del jovent d'avui dia??? Tot el contrari, hi ha hagut algun periodista especialitzat en el tema que ens agrait el tractament i haver aquesta exposició, segons ell, fart de que sempre en malparlin d'un medi d'entreteniment, experimentació i fins i tot artístic com ho són els videojocs.
Per cert, el pica-pica de peloteo als medis molt bo jeje
Per cert, el pica-pica de peloteo als medis molt bo jeje
Amb una altra visió
Ara q ja ha pasat un dia o dos, m'he rellegit els articles i s veritat, prefereixo el que el jefe va corretgir. Les veritats s'han d'acceptar i sovint, agrair, gràcies Ricard. Un petó, Judith la teva no-Lewinski però quasi... diguem millor Yorkshire
Tralarí tralarí
Molto bene, avui per fi m'ha vingut la regla i demà inaugurem l'exposició. Adjunto la versió corretgida pel jefe del meu article per la revista El Temps d'Art.
Bolets, pistoles i recreació social: LES ARTS DEL VIDEOJOC
ENTRADETA: Has menjat mai un bolet que et convertís en un gegant o, per contra, en un nan mentre trencaves maons amb el front? Has matat mai un nazi amb un revòlver? O que potser has jugat a ser Déu creant individus a la teva imatge i semblança, això sí, amb el seu corresponent lliure albir, o actualitzant la història, has fet de Big brother?
El saló modernista de la Fundació Caixa Sabadell, acull una insòlita exposició, pionera en el seu gènere, titulada Mestres del Videojoc, Shigeru Miyamoto, John D. Carmack i Will Wright. El comissari, l’historiador i crític d’art Ricard Mas, ha cercat la manera més adient per entendre l’evolució i la importància dels videojocs des de les seves arrels més primitives fins avui dia, tot aconseguint donar una visió global però entenedora d’un fenomen a mig camí entre la cultura i el mer entreteniment, mitjançant la interactivitat espectador-objecte.
Així doncs, el visitant no es trobarà limitat al paper d’observador, tot llegint cartel·les i mirant objectes, ans experimentarà, hi jugarà i fins i tot en formarà part indispensable. Si bé a la planta superior gaudirà d’una manera menys esgotadora, assegut junt d’altres visitants davant la multitud de pantalles comandament en mà, a l’entressòl suarà i molt! En aquesta planta, concebuda com una extensió de l’exposició, dedicada al cinema i la música, l’espectador podrà ballar, cantar i tocar la guitarra com una estrella de rock. Els videojocs que tant s’han esforçat en ampliar la nostra llibertat d’acció dins la pantalla, ara pretenen fer-ho fora d’aquesta, com en el cas del conegudíssim Dance dance Revolution, el Singstar o Guitar Hero.
Davant el perill de perdre’s enmig de la nebul·losa d’una tecnologia tan breu com poblada de noms significatius, els responsables de l’exposició han optat per centrar-se en tres noms de referència, tres genis sense els quals seria impossible concebre la història del videojoc: Shigeru Miyamoto, que passarà a la història com el creador del personatge més popular, el plomer Mario; John D. Carmack, instaurador del gènere shooter, disparador en primera persona amb mític Wolfestein 3D, -perfeccionat posteriorment en les sèries Doom i Quake-, i Will Wright, el primer dissenyador que va otorgar als jugadors responsabilitats “socials” com concebre una comunitat humana i fer-la rutllar.
El món dels videojocs està ple d’icones, però n’hi ha una que destaca per sobre de totes, el bolet. Miyamoto un dissenyador industrial que treballava per a la Nintendo es convertí en gràfic quan en 1980 va crear el seu primer joc, Donkey Kong. La història, una barreja de King Kong i Popeye (aquest sempre anava rere Brutus per salvar a la seva escandalosa i sensiblona Olivia), consistia en aconseguir que el protagonista, Jumpman (més tard esdevindria l’arxiconegut Mario) salvés la princesa que el malvat goril·la retenia, evitant els barrils que aquest li llençava per impedir-ho. Un parell d’anys més tard Jumpman seria rebatejat com a Mario i es desenvoluparia no només un joc exclusivament entorn d’ell, sinó que a més a més, una consola, la NES (Nintendo Entertainment System, 1985). Des d’aleshores Mario ha fet salts qualitatius en molts sentits: per a cada nova consola de Nintendo hi ha un Mario renovat amb una imatge cada vegada més plàstica, així com per a cada nova expectativa de jugabilitat tenim un Mario amb el que podem ballar, volar, fer carreres de karts.... No oblidem, però, que una flor no fa estiu, i Miyamoto té en la seva carrera molts més èxits amables com les sèries dedicades a l’elf Link (Zelda) o a l’heroi interestel·lar Star Fox, en els quals les aventures, l’enginy i els paisatges conformen la base de les innovacions que s’incorporen títol rere títol.
Canviem de registre, substituïm els colors vius i el punt naïf de Miyamoto per la foscor i el “sadisme creatiu” de John D. Carmack. Què passa si devores literatura fantàstica, estàs enganxat als videojocs i a més a més, ets un crack informàtic? Doncs que tard o d’hora, t’avorreixes del que ja coneixes abastament i vols anar més enllà.
Carmack va trobar la manera d’implicar-se, i per tant, emocionar-se encara més amb els videojocs, fent que el protagonista fos un mateix sota un alter ego. Ja no es tractava de prémer un botonet i veure com la teva nau espaial es carregava a la resta de naus atacants, ara la qüestió era matar pistola en mà. I així va nèixer el 1993 Wolfestein 3D. Carmack havia treballat en un nou sistema operatiu per facilitar la velocitat de joc i el moviment, mentre que el seu fidel còmplice John Romero va afegir la violència i la sang creant un dels millors cops d’efecte, l’escàndol. No només mataves sense miraments, sinó que, a més a més, el teu objectiu era carregar-te tots els nazis que et trobessis pel camí fins arribar al mateix Hitler. Tot i així, com a bon creador-tecnòleg, Carmack no es va donar per satisfet, necessitava més agilitat i gràcies a l’aplicació d’una nova programació, la Binary Space Partioning, ho aconseguí amb un nou joc, Doom. Aquest joc ultraviolent, se situà al punt de mira de totes les crítiques que tractaven de cercar una explicació a fets tan violents com sanguinars registrats en instituts nord-americans com el tristament cèlebre Columbine. Tot i així, aquest nounat gènere anomenat “shooter” o com diríem per aquí, joc de “mata-mata”, ha estat un dels més aprofitats, i les seqüeles millorades, gràcies també a la imparable innovació tecnològica, de Doom i el Quake, han influït en la gènesi de móns tenebrosos i cruents.
Després de tanta sang i fetge, tornem a entretenir-nos amb coses una mica més innocents, això sí, fins a un cert punt, que si no, no tindria gràcia. Will Wright és un autor contracorrent; mentre la majoria creava personatges heroics que salvaven princeses, o militars sense compassió amb una missió inconfessable, ell va tenir una petita revelació... i si juguem amb la quotidianitat? I si provem a fer rutllar una vida com procurem fer cada dia amb la nostra? Malgrat les primeres dificultats econòmiques, ja que les empreses no ho tenien gaire clar que aquesta modalitat de joc cridés l’atenció del públic, Wright aconseguí portar al mercat el 1989 Simcity. Aquest joc es podria definir com un simulador social, i es basava en fer créixer una ciutat tot assumint els inconvenients i les conseqüències de la nostra planificació. El que recorda, inevitablement, aquelles petites granges domèstiques de formigues on gràcies al vidre o al plàstic transparent, veiem com evoluciona una comunitat. Wright continuà experimentant amb d’altres simuladors d’entorns diferents, però el mega-crack esdevingué amb els Sims. En aquest joc, cal definir els personatges amb unes característiques físiques i emocionals, alhora que cal tenir cura de les seves necessitats, tant fisiològiques com socials. També podem proporcionar als personatges del joc una llar a mida, en la qual podem facilitar-los la vida, o bé torturar-los com si fòssim la cèlebre ministra d’habitatge que promocionava vivendes de 30 metres quadrats... En fi, el joc ha resultat un veritable fenòmen social que ha incorporat la dona al mercat del videojoc, i ha crescut amb més de 14 expansions. I és que la idea de jugar a ser Déu o quelcom semblant sempre ha resultat massa temptadora com per deixar-la córrer.
Així doncs, la història dels videojocs tot just comença, la seva evolució és indestriable dels avenços tecnològics, i la seva influència ja fa temps que s’ha extès molt més enllà de la pantalla del televisor, l’ordinador o la petita consola portàtil. El cinema, la música i l’art se n’aprofiten de la seva llibertat, de l’impacte de les seves imatges, de l’enginy dels seus creadors i de l’emocionant vici del qual ens imbueixen.
Bolets, pistoles i recreació social: LES ARTS DEL VIDEOJOC
ENTRADETA: Has menjat mai un bolet que et convertís en un gegant o, per contra, en un nan mentre trencaves maons amb el front? Has matat mai un nazi amb un revòlver? O que potser has jugat a ser Déu creant individus a la teva imatge i semblança, això sí, amb el seu corresponent lliure albir, o actualitzant la història, has fet de Big brother?
El saló modernista de la Fundació Caixa Sabadell, acull una insòlita exposició, pionera en el seu gènere, titulada Mestres del Videojoc, Shigeru Miyamoto, John D. Carmack i Will Wright. El comissari, l’historiador i crític d’art Ricard Mas, ha cercat la manera més adient per entendre l’evolució i la importància dels videojocs des de les seves arrels més primitives fins avui dia, tot aconseguint donar una visió global però entenedora d’un fenomen a mig camí entre la cultura i el mer entreteniment, mitjançant la interactivitat espectador-objecte.
Així doncs, el visitant no es trobarà limitat al paper d’observador, tot llegint cartel·les i mirant objectes, ans experimentarà, hi jugarà i fins i tot en formarà part indispensable. Si bé a la planta superior gaudirà d’una manera menys esgotadora, assegut junt d’altres visitants davant la multitud de pantalles comandament en mà, a l’entressòl suarà i molt! En aquesta planta, concebuda com una extensió de l’exposició, dedicada al cinema i la música, l’espectador podrà ballar, cantar i tocar la guitarra com una estrella de rock. Els videojocs que tant s’han esforçat en ampliar la nostra llibertat d’acció dins la pantalla, ara pretenen fer-ho fora d’aquesta, com en el cas del conegudíssim Dance dance Revolution, el Singstar o Guitar Hero.
Davant el perill de perdre’s enmig de la nebul·losa d’una tecnologia tan breu com poblada de noms significatius, els responsables de l’exposició han optat per centrar-se en tres noms de referència, tres genis sense els quals seria impossible concebre la història del videojoc: Shigeru Miyamoto, que passarà a la història com el creador del personatge més popular, el plomer Mario; John D. Carmack, instaurador del gènere shooter, disparador en primera persona amb mític Wolfestein 3D, -perfeccionat posteriorment en les sèries Doom i Quake-, i Will Wright, el primer dissenyador que va otorgar als jugadors responsabilitats “socials” com concebre una comunitat humana i fer-la rutllar.
El món dels videojocs està ple d’icones, però n’hi ha una que destaca per sobre de totes, el bolet. Miyamoto un dissenyador industrial que treballava per a la Nintendo es convertí en gràfic quan en 1980 va crear el seu primer joc, Donkey Kong. La història, una barreja de King Kong i Popeye (aquest sempre anava rere Brutus per salvar a la seva escandalosa i sensiblona Olivia), consistia en aconseguir que el protagonista, Jumpman (més tard esdevindria l’arxiconegut Mario) salvés la princesa que el malvat goril·la retenia, evitant els barrils que aquest li llençava per impedir-ho. Un parell d’anys més tard Jumpman seria rebatejat com a Mario i es desenvoluparia no només un joc exclusivament entorn d’ell, sinó que a més a més, una consola, la NES (Nintendo Entertainment System, 1985). Des d’aleshores Mario ha fet salts qualitatius en molts sentits: per a cada nova consola de Nintendo hi ha un Mario renovat amb una imatge cada vegada més plàstica, així com per a cada nova expectativa de jugabilitat tenim un Mario amb el que podem ballar, volar, fer carreres de karts.... No oblidem, però, que una flor no fa estiu, i Miyamoto té en la seva carrera molts més èxits amables com les sèries dedicades a l’elf Link (Zelda) o a l’heroi interestel·lar Star Fox, en els quals les aventures, l’enginy i els paisatges conformen la base de les innovacions que s’incorporen títol rere títol.
Canviem de registre, substituïm els colors vius i el punt naïf de Miyamoto per la foscor i el “sadisme creatiu” de John D. Carmack. Què passa si devores literatura fantàstica, estàs enganxat als videojocs i a més a més, ets un crack informàtic? Doncs que tard o d’hora, t’avorreixes del que ja coneixes abastament i vols anar més enllà.
Carmack va trobar la manera d’implicar-se, i per tant, emocionar-se encara més amb els videojocs, fent que el protagonista fos un mateix sota un alter ego. Ja no es tractava de prémer un botonet i veure com la teva nau espaial es carregava a la resta de naus atacants, ara la qüestió era matar pistola en mà. I així va nèixer el 1993 Wolfestein 3D. Carmack havia treballat en un nou sistema operatiu per facilitar la velocitat de joc i el moviment, mentre que el seu fidel còmplice John Romero va afegir la violència i la sang creant un dels millors cops d’efecte, l’escàndol. No només mataves sense miraments, sinó que, a més a més, el teu objectiu era carregar-te tots els nazis que et trobessis pel camí fins arribar al mateix Hitler. Tot i així, com a bon creador-tecnòleg, Carmack no es va donar per satisfet, necessitava més agilitat i gràcies a l’aplicació d’una nova programació, la Binary Space Partioning, ho aconseguí amb un nou joc, Doom. Aquest joc ultraviolent, se situà al punt de mira de totes les crítiques que tractaven de cercar una explicació a fets tan violents com sanguinars registrats en instituts nord-americans com el tristament cèlebre Columbine. Tot i així, aquest nounat gènere anomenat “shooter” o com diríem per aquí, joc de “mata-mata”, ha estat un dels més aprofitats, i les seqüeles millorades, gràcies també a la imparable innovació tecnològica, de Doom i el Quake, han influït en la gènesi de móns tenebrosos i cruents.
Després de tanta sang i fetge, tornem a entretenir-nos amb coses una mica més innocents, això sí, fins a un cert punt, que si no, no tindria gràcia. Will Wright és un autor contracorrent; mentre la majoria creava personatges heroics que salvaven princeses, o militars sense compassió amb una missió inconfessable, ell va tenir una petita revelació... i si juguem amb la quotidianitat? I si provem a fer rutllar una vida com procurem fer cada dia amb la nostra? Malgrat les primeres dificultats econòmiques, ja que les empreses no ho tenien gaire clar que aquesta modalitat de joc cridés l’atenció del públic, Wright aconseguí portar al mercat el 1989 Simcity. Aquest joc es podria definir com un simulador social, i es basava en fer créixer una ciutat tot assumint els inconvenients i les conseqüències de la nostra planificació. El que recorda, inevitablement, aquelles petites granges domèstiques de formigues on gràcies al vidre o al plàstic transparent, veiem com evoluciona una comunitat. Wright continuà experimentant amb d’altres simuladors d’entorns diferents, però el mega-crack esdevingué amb els Sims. En aquest joc, cal definir els personatges amb unes característiques físiques i emocionals, alhora que cal tenir cura de les seves necessitats, tant fisiològiques com socials. També podem proporcionar als personatges del joc una llar a mida, en la qual podem facilitar-los la vida, o bé torturar-los com si fòssim la cèlebre ministra d’habitatge que promocionava vivendes de 30 metres quadrats... En fi, el joc ha resultat un veritable fenòmen social que ha incorporat la dona al mercat del videojoc, i ha crescut amb més de 14 expansions. I és que la idea de jugar a ser Déu o quelcom semblant sempre ha resultat massa temptadora com per deixar-la córrer.
Així doncs, la història dels videojocs tot just comença, la seva evolució és indestriable dels avenços tecnològics, i la seva influència ja fa temps que s’ha extès molt més enllà de la pantalla del televisor, l’ordinador o la petita consola portàtil. El cinema, la música i l’art se n’aprofiten de la seva llibertat, de l’impacte de les seves imatges, de l’enginy dels seus creadors i de l’emocionant vici del qual ens imbueixen.
martes, noviembre 28, 2006
article enllestit
Ja he entregat el ditxós article de l'exposició al jefe per tal q ell l'envii a la revista El temps d'Art q sortirà el dilluns vinent. Entre q no he dormit més q hora i mitja i q fins ara (les 8 d la nit) no he menjat res en tot el dia, m'ha decebut molt fer la correcció amb el jefe, entenc q s'hagi d'adequar a un nivell "professional"? però la veritat, ja no el sento meu... m sap greu, ja no trobo tant especial publicar-lo, ja no m'hi veig en ell.
Engaxaré akí la meva primera versió, sense alguna data i sense la meva pròpia correcció i després amb més temps afegiré l'altre, la versió del jefe, així els podreu comparar a veure q us semblen... clar q canviaria coses del meu, però el q hem canviat finalment, més enllà d quatre frasses, ha estat l'estil, d'aquí la meva... desil·lusió?
Engaxaré akí la meva primera versió, sense alguna data i sense la meva pròpia correcció i després amb més temps afegiré l'altre, la versió del jefe, així els podreu comparar a veure q us semblen... clar q canviaria coses del meu, però el q hem canviat finalment, més enllà d quatre frasses, ha estat l'estil, d'aquí la meva... desil·lusió?
Bolets, pistoles i recreació social. Miyamoto, Carmack i Wright
Has menjat mai un bolet que et convertís en un gegant o, per contra, en un nan mentre trencaves maons amb el front? Has matat mai un nazi amb un revòlver? O que potser has jugat a ser Déu creant individus a la teva imatge i semblança, això sí, amb el seu corresponent lliure albir, o actualitzant la història, has fet de Big brother?
Actualment, a la seu modernista de Caixa Sabadell es pot gaudir de l’exposició Tres Mestres del Videojoc, Shigeru Miyamoto, John D. Carmack i Will Wright, que romandrà fins XXX. El comissari, l’historiador i crític d’Art Ricard Mas, ha cercat la manera més adient per entendre l’evolució i la importància dels videojocs des de les seves arrels fins avui dia, la interactivitat, aconseguint donar una visió global però entenedora del fenomen alhora que ens fa gaudir d’ell.
Així doncs, no ens trobarem limitats al paper d’espectador, llegint cartel·les i mirant objectes, siguin de la mena que siguin, sinó que els experimentarem, jugarem amb ells i fins i tot ens integrarem com a part indispensable. Si bé, a la planta de dalt en gaudirem d’una manera menys esgotadora asseguts a uns bancs que compartirem amb d’altres jugadors amb els comandaments en mà, a l’altre planta de l’exposició suarem i molt! Podrem ballar, cantar i tocar la guitarra com estrelles de rock. Els videojocs que t’han s’han esforçat en ampliar la nostra capacitat de moviment dins la pantalla, ara pretenen fer-ho fora d’aquesta, com en el cas del conegudíssim Dance dance Revolution, el Singstar o Guitar Hero.
Però amb la indústria gegantina que representa el món de l’entreteniment en tant els videojocs, com poden filar aquesta història? Molt fàcil, prenent tres noms de referència, Miyamoto, que passarà a la història com el creador del personatge més conegut, Mario Bros; Carmack, que aconseguí posar l’acció en primeríssima primera persona amb el seu joc Wolfestein 3D, pare del posterior Doom i avi del famós Quake, i Wright, qui per primer cop ens va donar unes responsabilitats “socials”, fer rutllar una petita comunitat alhora que la creàvem.
El món dels videojocs n’està ple d’icones, però n’hi ha una que destaca per sobre de totes, el bolet. Miyamoto un dissenyador industrial que treballava per a la Nintendo, en 1980 va crear el seu primer joc, Donkey Kong. La història, una barreja de Popeye i King Kong (aquest sempre anava rere Brutus per salvar a la seva escandalosa i sensiblona Oliva), consistia en aconseguir que el protagonista, Jumpman (més tard esdevindria l’arxiconegut Mario) salvés a la princesa que el malvat goril·la retenia, evitant els barrils que aquest li llençava per impedir-ho. Un parell d’anys més tard Jumpman seria rebatejat com a Mario i es desenvoluparia no només un joc exclusivament entorn d’ell, sinó que a més a més, també una consola, la NES (Nintendo Entertainment System) en el 1985. Des d’aleshores en Mario ha fet salts qualitatius en molts sentits, per a cada consola de Nintendo hi ha un Mario renovat amb una imatge cada cop més plàstica, així com per a cada nova expectativa de jugabilitat tenim un Mario amb el que podem, fins i tot, ballar, fer carreres de karts... Potser aquest amable fontaner, esdevindrà, tendrament, el patró dels videojocs. No oblidem, però, que una flor no fa estiu, i Miyamoto té en la seva carrera molts més èxits amables com Zelda o Star Fox on les aventures, l’enginy i els paisatges formen la base de les noves innovacions que s’incorporen títol rere títol.
Canviem de registre, que no de medi, substituïm els colors vius i el punt naïf d’en Miyamoto per la foscor i el punt de sadisme potser... de John D. Carmack i el seu col·laborador John Romero. Que passa si devores literatura fantàstica, estàs enganxat als videojocs i a més a més, ets un crack informàtic? Doncs que tard o d’hora, t’avorreixes del que ja coneixes més que de sobres i se’t fa curt.
Carmack va trobar la manera d’implicar-se, i per tant, emocionar-se encara més amb els videojocs, fent que el protagonista fos un mateix sota un alter ego. Ja no es tractava de prémer un botonet i veure com la teva nau espacial es carregava a la resta de naus atacants, ara la qüestió era matar sostenint la pistola, un angle totalment subjectiu. I així va neixer en 1993 Wolfestein 3D. Carmack havia treballat en un nou sistema operatiu per a facilitar la velocitat de joc i el moviment en aquest, mentre que Romero va afegir la violència i la sang creant un dels millors cops d’efecte, l’escàndol. No només mataves sense miraments, sinó que, a més a més, el teu objectiu era carregar-te a tots els nazis que et trobessis pel camí fins arribar al mateix Hitler. Tot i així, com a bon creador-tecnòleg, Carmack no es va donar per satisfet, necessitava més agilitat i gràcies a l’aplicació d’una nova programació, la Binari Space Partioning, ho aconseguí amb un nou joc, el Doom, punt de mira de totes les crítiques per a justificar els fets de violència donats a instituts nord-americans contemporanis. Tot i així, aquest nounat gènere anomenat “shoter” o com diríem per aquí, jocs de “mata-mata”, ha estat un dels més fructífers i les seqüeles millorades, gràcies també a la imparable innovació tecnològica, de Doom i el Quake, obra també de Carmack, han influït sens fi l’afició per la creació de móns foscos i cruents.
Després de tant sant i fetge i feroç desfogament, tornem a entretenir-nos amb coses una mica més innocents, això sí, fins a un cert punt, que si no, no tindria gràcia. Will Wright és un autor contracorrent, mentre la majoria creaven personatges heroics que salvaven princeses, o militars sense compassió amb una missió i objectiu, ell va tenir una petita revelació... i si juguem amb la quotidianitat? I si provem a fer rutllar una vida com bé procurem fer cada dia amb la nostra? Malgrat les primeres dificultats econòmiques, ja que les empreses no ho tenien gaire clar amb que aquesta modalitat de joc cridés l’atenció del públic, Wright aconseguí portar al mercat en 1989 Simcity. El que es podria definir com a un joc de simulació social es basava en fer créixer una ciutat fent-se càrrecs de tots els inconvenients i les conseqüències de la nostra planificació. El que recorda, inevitablement, a aquelles petites granges domèstiques de formigues a on gràcies al vidre o al plàstic transparent, veiem com la comunitat creixia. Wright continuà experimentant amb d’altres simuladors d’entorns diferents, però el mega-crack esdevingué amb els Sims. En aquest el jugador donava als seus personatges unes característiques físiques i emocionals, alhora que havia de tenir cura de les seves necessitats, tant biològiques com socials, incloent-hi així, el que ara per ara és tan difícil a la vida real, proporcionant també una llar dissenyada pel propi jugador i en la que es podia recrear per tal de facilitar la vida dels personatges o inclús per tal de torturar-los, opció aquesta darrera que sembla ser la preferida per algunes ministres que promocionen vivendes de 30 metres quadrats... En fi, el joc ha tingut més de 14 expansions amb la quantitat de possibilitats que dóna això, i el que ha estat l’al·licient de molts per a viciar-se veritablement a aquestes societats virtuals, i és que, la idea de jugar a ser Déu o quelcom semblant sempre ens ha resultat massa temptadora com per deixar-la córrer.
Així doncs, la història dels videojocs tot just comença, la seva evolució és indeslligable dels avenços tecnològics i la seva influència ja fa temps que s’ha extès molt més enllà de la pantalla del televisor, l’ordinador o la petita consola portàtil, el cinema, la música i l’Art se n’aprofiten de la seva llibertat, de l’impacte de les seves imatges, de l’enginy dels seus creadors i de l’emocionant vici al que ens imbueixen. Recreem-nos, juguem, interactuem i no oblidem que no soc jocs de nens, si més no, no tots, sinó excitants móns per a descobrir i redescobrir en la nostàlgia de les primeres generacions.
Bolets, pistoles i recreació social. Miyamoto, Carmack i Wright
Has menjat mai un bolet que et convertís en un gegant o, per contra, en un nan mentre trencaves maons amb el front? Has matat mai un nazi amb un revòlver? O que potser has jugat a ser Déu creant individus a la teva imatge i semblança, això sí, amb el seu corresponent lliure albir, o actualitzant la història, has fet de Big brother?
Actualment, a la seu modernista de Caixa Sabadell es pot gaudir de l’exposició Tres Mestres del Videojoc, Shigeru Miyamoto, John D. Carmack i Will Wright, que romandrà fins XXX. El comissari, l’historiador i crític d’Art Ricard Mas, ha cercat la manera més adient per entendre l’evolució i la importància dels videojocs des de les seves arrels fins avui dia, la interactivitat, aconseguint donar una visió global però entenedora del fenomen alhora que ens fa gaudir d’ell.
Així doncs, no ens trobarem limitats al paper d’espectador, llegint cartel·les i mirant objectes, siguin de la mena que siguin, sinó que els experimentarem, jugarem amb ells i fins i tot ens integrarem com a part indispensable. Si bé, a la planta de dalt en gaudirem d’una manera menys esgotadora asseguts a uns bancs que compartirem amb d’altres jugadors amb els comandaments en mà, a l’altre planta de l’exposició suarem i molt! Podrem ballar, cantar i tocar la guitarra com estrelles de rock. Els videojocs que t’han s’han esforçat en ampliar la nostra capacitat de moviment dins la pantalla, ara pretenen fer-ho fora d’aquesta, com en el cas del conegudíssim Dance dance Revolution, el Singstar o Guitar Hero.
Però amb la indústria gegantina que representa el món de l’entreteniment en tant els videojocs, com poden filar aquesta història? Molt fàcil, prenent tres noms de referència, Miyamoto, que passarà a la història com el creador del personatge més conegut, Mario Bros; Carmack, que aconseguí posar l’acció en primeríssima primera persona amb el seu joc Wolfestein 3D, pare del posterior Doom i avi del famós Quake, i Wright, qui per primer cop ens va donar unes responsabilitats “socials”, fer rutllar una petita comunitat alhora que la creàvem.
El món dels videojocs n’està ple d’icones, però n’hi ha una que destaca per sobre de totes, el bolet. Miyamoto un dissenyador industrial que treballava per a la Nintendo, en 1980 va crear el seu primer joc, Donkey Kong. La història, una barreja de Popeye i King Kong (aquest sempre anava rere Brutus per salvar a la seva escandalosa i sensiblona Oliva), consistia en aconseguir que el protagonista, Jumpman (més tard esdevindria l’arxiconegut Mario) salvés a la princesa que el malvat goril·la retenia, evitant els barrils que aquest li llençava per impedir-ho. Un parell d’anys més tard Jumpman seria rebatejat com a Mario i es desenvoluparia no només un joc exclusivament entorn d’ell, sinó que a més a més, també una consola, la NES (Nintendo Entertainment System) en el 1985. Des d’aleshores en Mario ha fet salts qualitatius en molts sentits, per a cada consola de Nintendo hi ha un Mario renovat amb una imatge cada cop més plàstica, així com per a cada nova expectativa de jugabilitat tenim un Mario amb el que podem, fins i tot, ballar, fer carreres de karts... Potser aquest amable fontaner, esdevindrà, tendrament, el patró dels videojocs. No oblidem, però, que una flor no fa estiu, i Miyamoto té en la seva carrera molts més èxits amables com Zelda o Star Fox on les aventures, l’enginy i els paisatges formen la base de les noves innovacions que s’incorporen títol rere títol.
Canviem de registre, que no de medi, substituïm els colors vius i el punt naïf d’en Miyamoto per la foscor i el punt de sadisme potser... de John D. Carmack i el seu col·laborador John Romero. Que passa si devores literatura fantàstica, estàs enganxat als videojocs i a més a més, ets un crack informàtic? Doncs que tard o d’hora, t’avorreixes del que ja coneixes més que de sobres i se’t fa curt.
Carmack va trobar la manera d’implicar-se, i per tant, emocionar-se encara més amb els videojocs, fent que el protagonista fos un mateix sota un alter ego. Ja no es tractava de prémer un botonet i veure com la teva nau espacial es carregava a la resta de naus atacants, ara la qüestió era matar sostenint la pistola, un angle totalment subjectiu. I així va neixer en 1993 Wolfestein 3D. Carmack havia treballat en un nou sistema operatiu per a facilitar la velocitat de joc i el moviment en aquest, mentre que Romero va afegir la violència i la sang creant un dels millors cops d’efecte, l’escàndol. No només mataves sense miraments, sinó que, a més a més, el teu objectiu era carregar-te a tots els nazis que et trobessis pel camí fins arribar al mateix Hitler. Tot i així, com a bon creador-tecnòleg, Carmack no es va donar per satisfet, necessitava més agilitat i gràcies a l’aplicació d’una nova programació, la Binari Space Partioning, ho aconseguí amb un nou joc, el Doom, punt de mira de totes les crítiques per a justificar els fets de violència donats a instituts nord-americans contemporanis. Tot i així, aquest nounat gènere anomenat “shoter” o com diríem per aquí, jocs de “mata-mata”, ha estat un dels més fructífers i les seqüeles millorades, gràcies també a la imparable innovació tecnològica, de Doom i el Quake, obra també de Carmack, han influït sens fi l’afició per la creació de móns foscos i cruents.
Després de tant sant i fetge i feroç desfogament, tornem a entretenir-nos amb coses una mica més innocents, això sí, fins a un cert punt, que si no, no tindria gràcia. Will Wright és un autor contracorrent, mentre la majoria creaven personatges heroics que salvaven princeses, o militars sense compassió amb una missió i objectiu, ell va tenir una petita revelació... i si juguem amb la quotidianitat? I si provem a fer rutllar una vida com bé procurem fer cada dia amb la nostra? Malgrat les primeres dificultats econòmiques, ja que les empreses no ho tenien gaire clar amb que aquesta modalitat de joc cridés l’atenció del públic, Wright aconseguí portar al mercat en 1989 Simcity. El que es podria definir com a un joc de simulació social es basava en fer créixer una ciutat fent-se càrrecs de tots els inconvenients i les conseqüències de la nostra planificació. El que recorda, inevitablement, a aquelles petites granges domèstiques de formigues a on gràcies al vidre o al plàstic transparent, veiem com la comunitat creixia. Wright continuà experimentant amb d’altres simuladors d’entorns diferents, però el mega-crack esdevingué amb els Sims. En aquest el jugador donava als seus personatges unes característiques físiques i emocionals, alhora que havia de tenir cura de les seves necessitats, tant biològiques com socials, incloent-hi així, el que ara per ara és tan difícil a la vida real, proporcionant també una llar dissenyada pel propi jugador i en la que es podia recrear per tal de facilitar la vida dels personatges o inclús per tal de torturar-los, opció aquesta darrera que sembla ser la preferida per algunes ministres que promocionen vivendes de 30 metres quadrats... En fi, el joc ha tingut més de 14 expansions amb la quantitat de possibilitats que dóna això, i el que ha estat l’al·licient de molts per a viciar-se veritablement a aquestes societats virtuals, i és que, la idea de jugar a ser Déu o quelcom semblant sempre ens ha resultat massa temptadora com per deixar-la córrer.
Així doncs, la història dels videojocs tot just comença, la seva evolució és indeslligable dels avenços tecnològics i la seva influència ja fa temps que s’ha extès molt més enllà de la pantalla del televisor, l’ordinador o la petita consola portàtil, el cinema, la música i l’Art se n’aprofiten de la seva llibertat, de l’impacte de les seves imatges, de l’enginy dels seus creadors i de l’emocionant vici al que ens imbueixen. Recreem-nos, juguem, interactuem i no oblidem que no soc jocs de nens, si més no, no tots, sinó excitants móns per a descobrir i redescobrir en la nostàlgia de les primeres generacions.
Has menjat mai un bolet que et convertís en un gegant o, per contra, en un nan mentre trencaves maons amb el front? Has matat mai un nazi amb un revòlver? O que potser has jugat a ser Déu creant individus a la teva imatge i semblança, això sí, amb el seu corresponent lliure albir, o actualitzant la història, has fet de Big brother?
Actualment, a la seu modernista de Caixa Sabadell es pot gaudir de l’exposició Tres Mestres del Videojoc, Shigeru Miyamoto, John D. Carmack i Will Wright, que romandrà fins XXX. El comissari, l’historiador i crític d’Art Ricard Mas, ha cercat la manera més adient per entendre l’evolució i la importància dels videojocs des de les seves arrels fins avui dia, la interactivitat, aconseguint donar una visió global però entenedora del fenomen alhora que ens fa gaudir d’ell.
Així doncs, no ens trobarem limitats al paper d’espectador, llegint cartel·les i mirant objectes, siguin de la mena que siguin, sinó que els experimentarem, jugarem amb ells i fins i tot ens integrarem com a part indispensable. Si bé, a la planta de dalt en gaudirem d’una manera menys esgotadora asseguts a uns bancs que compartirem amb d’altres jugadors amb els comandaments en mà, a l’altre planta de l’exposició suarem i molt! Podrem ballar, cantar i tocar la guitarra com estrelles de rock. Els videojocs que t’han s’han esforçat en ampliar la nostra capacitat de moviment dins la pantalla, ara pretenen fer-ho fora d’aquesta, com en el cas del conegudíssim Dance dance Revolution, el Singstar o Guitar Hero.
Però amb la indústria gegantina que representa el món de l’entreteniment en tant els videojocs, com poden filar aquesta història? Molt fàcil, prenent tres noms de referència, Miyamoto, que passarà a la història com el creador del personatge més conegut, Mario Bros; Carmack, que aconseguí posar l’acció en primeríssima primera persona amb el seu joc Wolfestein 3D, pare del posterior Doom i avi del famós Quake, i Wright, qui per primer cop ens va donar unes responsabilitats “socials”, fer rutllar una petita comunitat alhora que la creàvem.
El món dels videojocs n’està ple d’icones, però n’hi ha una que destaca per sobre de totes, el bolet. Miyamoto un dissenyador industrial que treballava per a la Nintendo, en 1980 va crear el seu primer joc, Donkey Kong. La història, una barreja de Popeye i King Kong (aquest sempre anava rere Brutus per salvar a la seva escandalosa i sensiblona Oliva), consistia en aconseguir que el protagonista, Jumpman (més tard esdevindria l’arxiconegut Mario) salvés a la princesa que el malvat goril·la retenia, evitant els barrils que aquest li llençava per impedir-ho. Un parell d’anys més tard Jumpman seria rebatejat com a Mario i es desenvoluparia no només un joc exclusivament entorn d’ell, sinó que a més a més, també una consola, la NES (Nintendo Entertainment System) en el 1985. Des d’aleshores en Mario ha fet salts qualitatius en molts sentits, per a cada consola de Nintendo hi ha un Mario renovat amb una imatge cada cop més plàstica, així com per a cada nova expectativa de jugabilitat tenim un Mario amb el que podem, fins i tot, ballar, fer carreres de karts... Potser aquest amable fontaner, esdevindrà, tendrament, el patró dels videojocs. No oblidem, però, que una flor no fa estiu, i Miyamoto té en la seva carrera molts més èxits amables com Zelda o Star Fox on les aventures, l’enginy i els paisatges formen la base de les noves innovacions que s’incorporen títol rere títol.
Canviem de registre, que no de medi, substituïm els colors vius i el punt naïf d’en Miyamoto per la foscor i el punt de sadisme potser... de John D. Carmack i el seu col·laborador John Romero. Que passa si devores literatura fantàstica, estàs enganxat als videojocs i a més a més, ets un crack informàtic? Doncs que tard o d’hora, t’avorreixes del que ja coneixes més que de sobres i se’t fa curt.
Carmack va trobar la manera d’implicar-se, i per tant, emocionar-se encara més amb els videojocs, fent que el protagonista fos un mateix sota un alter ego. Ja no es tractava de prémer un botonet i veure com la teva nau espacial es carregava a la resta de naus atacants, ara la qüestió era matar sostenint la pistola, un angle totalment subjectiu. I així va neixer en 1993 Wolfestein 3D. Carmack havia treballat en un nou sistema operatiu per a facilitar la velocitat de joc i el moviment en aquest, mentre que Romero va afegir la violència i la sang creant un dels millors cops d’efecte, l’escàndol. No només mataves sense miraments, sinó que, a més a més, el teu objectiu era carregar-te a tots els nazis que et trobessis pel camí fins arribar al mateix Hitler. Tot i així, com a bon creador-tecnòleg, Carmack no es va donar per satisfet, necessitava més agilitat i gràcies a l’aplicació d’una nova programació, la Binari Space Partioning, ho aconseguí amb un nou joc, el Doom, punt de mira de totes les crítiques per a justificar els fets de violència donats a instituts nord-americans contemporanis. Tot i així, aquest nounat gènere anomenat “shoter” o com diríem per aquí, jocs de “mata-mata”, ha estat un dels més fructífers i les seqüeles millorades, gràcies també a la imparable innovació tecnològica, de Doom i el Quake, obra també de Carmack, han influït sens fi l’afició per la creació de móns foscos i cruents.
Després de tant sant i fetge i feroç desfogament, tornem a entretenir-nos amb coses una mica més innocents, això sí, fins a un cert punt, que si no, no tindria gràcia. Will Wright és un autor contracorrent, mentre la majoria creaven personatges heroics que salvaven princeses, o militars sense compassió amb una missió i objectiu, ell va tenir una petita revelació... i si juguem amb la quotidianitat? I si provem a fer rutllar una vida com bé procurem fer cada dia amb la nostra? Malgrat les primeres dificultats econòmiques, ja que les empreses no ho tenien gaire clar amb que aquesta modalitat de joc cridés l’atenció del públic, Wright aconseguí portar al mercat en 1989 Simcity. El que es podria definir com a un joc de simulació social es basava en fer créixer una ciutat fent-se càrrecs de tots els inconvenients i les conseqüències de la nostra planificació. El que recorda, inevitablement, a aquelles petites granges domèstiques de formigues a on gràcies al vidre o al plàstic transparent, veiem com la comunitat creixia. Wright continuà experimentant amb d’altres simuladors d’entorns diferents, però el mega-crack esdevingué amb els Sims. En aquest el jugador donava als seus personatges unes característiques físiques i emocionals, alhora que havia de tenir cura de les seves necessitats, tant biològiques com socials, incloent-hi així, el que ara per ara és tan difícil a la vida real, proporcionant també una llar dissenyada pel propi jugador i en la que es podia recrear per tal de facilitar la vida dels personatges o inclús per tal de torturar-los, opció aquesta darrera que sembla ser la preferida per algunes ministres que promocionen vivendes de 30 metres quadrats... En fi, el joc ha tingut més de 14 expansions amb la quantitat de possibilitats que dóna això, i el que ha estat l’al·licient de molts per a viciar-se veritablement a aquestes societats virtuals, i és que, la idea de jugar a ser Déu o quelcom semblant sempre ens ha resultat massa temptadora com per deixar-la córrer.
Així doncs, la història dels videojocs tot just comença, la seva evolució és indeslligable dels avenços tecnològics i la seva influència ja fa temps que s’ha extès molt més enllà de la pantalla del televisor, l’ordinador o la petita consola portàtil, el cinema, la música i l’Art se n’aprofiten de la seva llibertat, de l’impacte de les seves imatges, de l’enginy dels seus creadors i de l’emocionant vici al que ens imbueixen. Recreem-nos, juguem, interactuem i no oblidem que no soc jocs de nens, si més no, no tots, sinó excitants móns per a descobrir i redescobrir en la nostàlgia de les primeres generacions.
Bolets, pistoles i recreació social. Miyamoto, Carmack i Wright
Has menjat mai un bolet que et convertís en un gegant o, per contra, en un nan mentre trencaves maons amb el front? Has matat mai un nazi amb un revòlver? O que potser has jugat a ser Déu creant individus a la teva imatge i semblança, això sí, amb el seu corresponent lliure albir, o actualitzant la història, has fet de Big brother?
Actualment, a la seu modernista de Caixa Sabadell es pot gaudir de l’exposició Tres Mestres del Videojoc, Shigeru Miyamoto, John D. Carmack i Will Wright, que romandrà fins XXX. El comissari, l’historiador i crític d’Art Ricard Mas, ha cercat la manera més adient per entendre l’evolució i la importància dels videojocs des de les seves arrels fins avui dia, la interactivitat, aconseguint donar una visió global però entenedora del fenomen alhora que ens fa gaudir d’ell.
Així doncs, no ens trobarem limitats al paper d’espectador, llegint cartel·les i mirant objectes, siguin de la mena que siguin, sinó que els experimentarem, jugarem amb ells i fins i tot ens integrarem com a part indispensable. Si bé, a la planta de dalt en gaudirem d’una manera menys esgotadora asseguts a uns bancs que compartirem amb d’altres jugadors amb els comandaments en mà, a l’altre planta de l’exposició suarem i molt! Podrem ballar, cantar i tocar la guitarra com estrelles de rock. Els videojocs que t’han s’han esforçat en ampliar la nostra capacitat de moviment dins la pantalla, ara pretenen fer-ho fora d’aquesta, com en el cas del conegudíssim Dance dance Revolution, el Singstar o Guitar Hero.
Però amb la indústria gegantina que representa el món de l’entreteniment en tant els videojocs, com poden filar aquesta història? Molt fàcil, prenent tres noms de referència, Miyamoto, que passarà a la història com el creador del personatge més conegut, Mario Bros; Carmack, que aconseguí posar l’acció en primeríssima primera persona amb el seu joc Wolfestein 3D, pare del posterior Doom i avi del famós Quake, i Wright, qui per primer cop ens va donar unes responsabilitats “socials”, fer rutllar una petita comunitat alhora que la creàvem.
El món dels videojocs n’està ple d’icones, però n’hi ha una que destaca per sobre de totes, el bolet. Miyamoto un dissenyador industrial que treballava per a la Nintendo, en 1980 va crear el seu primer joc, Donkey Kong. La història, una barreja de Popeye i King Kong (aquest sempre anava rere Brutus per salvar a la seva escandalosa i sensiblona Oliva), consistia en aconseguir que el protagonista, Jumpman (més tard esdevindria l’arxiconegut Mario) salvés a la princesa que el malvat goril·la retenia, evitant els barrils que aquest li llençava per impedir-ho. Un parell d’anys més tard Jumpman seria rebatejat com a Mario i es desenvoluparia no només un joc exclusivament entorn d’ell, sinó que a més a més, també una consola, la NES (Nintendo Entertainment System) en el 1985. Des d’aleshores en Mario ha fet salts qualitatius en molts sentits, per a cada consola de Nintendo hi ha un Mario renovat amb una imatge cada cop més plàstica, així com per a cada nova expectativa de jugabilitat tenim un Mario amb el que podem, fins i tot, ballar, fer carreres de karts... Potser aquest amable fontaner, esdevindrà, tendrament, el patró dels videojocs. No oblidem, però, que una flor no fa estiu, i Miyamoto té en la seva carrera molts més èxits amables com Zelda o Star Fox on les aventures, l’enginy i els paisatges formen la base de les noves innovacions que s’incorporen títol rere títol.
Canviem de registre, que no de medi, substituïm els colors vius i el punt naïf d’en Miyamoto per la foscor i el punt de sadisme potser... de John D. Carmack i el seu col·laborador John Romero. Que passa si devores literatura fantàstica, estàs enganxat als videojocs i a més a més, ets un crack informàtic? Doncs que tard o d’hora, t’avorreixes del que ja coneixes més que de sobres i se’t fa curt.
Carmack va trobar la manera d’implicar-se, i per tant, emocionar-se encara més amb els videojocs, fent que el protagonista fos un mateix sota un alter ego. Ja no es tractava de prémer un botonet i veure com la teva nau espacial es carregava a la resta de naus atacants, ara la qüestió era matar sostenint la pistola, un angle totalment subjectiu. I així va neixer en 1993 Wolfestein 3D. Carmack havia treballat en un nou sistema operatiu per a facilitar la velocitat de joc i el moviment en aquest, mentre que Romero va afegir la violència i la sang creant un dels millors cops d’efecte, l’escàndol. No només mataves sense miraments, sinó que, a més a més, el teu objectiu era carregar-te a tots els nazis que et trobessis pel camí fins arribar al mateix Hitler. Tot i així, com a bon creador-tecnòleg, Carmack no es va donar per satisfet, necessitava més agilitat i gràcies a l’aplicació d’una nova programació, la Binari Space Partioning, ho aconseguí amb un nou joc, el Doom, punt de mira de totes les crítiques per a justificar els fets de violència donats a instituts nord-americans contemporanis. Tot i així, aquest nounat gènere anomenat “shoter” o com diríem per aquí, jocs de “mata-mata”, ha estat un dels més fructífers i les seqüeles millorades, gràcies també a la imparable innovació tecnològica, de Doom i el Quake, obra també de Carmack, han influït sens fi l’afició per la creació de móns foscos i cruents.
Després de tant sant i fetge i feroç desfogament, tornem a entretenir-nos amb coses una mica més innocents, això sí, fins a un cert punt, que si no, no tindria gràcia. Will Wright és un autor contracorrent, mentre la majoria creaven personatges heroics que salvaven princeses, o militars sense compassió amb una missió i objectiu, ell va tenir una petita revelació... i si juguem amb la quotidianitat? I si provem a fer rutllar una vida com bé procurem fer cada dia amb la nostra? Malgrat les primeres dificultats econòmiques, ja que les empreses no ho tenien gaire clar amb que aquesta modalitat de joc cridés l’atenció del públic, Wright aconseguí portar al mercat en 1989 Simcity. El que es podria definir com a un joc de simulació social es basava en fer créixer una ciutat fent-se càrrecs de tots els inconvenients i les conseqüències de la nostra planificació. El que recorda, inevitablement, a aquelles petites granges domèstiques de formigues a on gràcies al vidre o al plàstic transparent, veiem com la comunitat creixia. Wright continuà experimentant amb d’altres simuladors d’entorns diferents, però el mega-crack esdevingué amb els Sims. En aquest el jugador donava als seus personatges unes característiques físiques i emocionals, alhora que havia de tenir cura de les seves necessitats, tant biològiques com socials, incloent-hi així, el que ara per ara és tan difícil a la vida real, proporcionant també una llar dissenyada pel propi jugador i en la que es podia recrear per tal de facilitar la vida dels personatges o inclús per tal de torturar-los, opció aquesta darrera que sembla ser la preferida per algunes ministres que promocionen vivendes de 30 metres quadrats... En fi, el joc ha tingut més de 14 expansions amb la quantitat de possibilitats que dóna això, i el que ha estat l’al·licient de molts per a viciar-se veritablement a aquestes societats virtuals, i és que, la idea de jugar a ser Déu o quelcom semblant sempre ens ha resultat massa temptadora com per deixar-la córrer.
Així doncs, la història dels videojocs tot just comença, la seva evolució és indeslligable dels avenços tecnològics i la seva influència ja fa temps que s’ha extès molt més enllà de la pantalla del televisor, l’ordinador o la petita consola portàtil, el cinema, la música i l’Art se n’aprofiten de la seva llibertat, de l’impacte de les seves imatges, de l’enginy dels seus creadors i de l’emocionant vici al que ens imbueixen. Recreem-nos, juguem, interactuem i no oblidem que no soc jocs de nens, si més no, no tots, sinó excitants móns per a descobrir i redescobrir en la nostàlgia de les primeres generacions.
sábado, noviembre 25, 2006
Rise and Falls, Craig David i el paio que era de Police
Cada cop que sento aquesta cançó em sento tan trista, tant... que em sento com una fulla que s'enlaira i cau, sí, suaument, però pels dubtes que la fan trontollar en el vol, el seu camí, sense saber mai a on caurà aquesta vegada. És tot tan incert, tan inestable i... volàtil. El que tens ara a la mà, en un segon potser desapareix, cau o implosiona, potser pq tu has deixat que pasés, potser pq algú ho ha provocat sense que ho poguessis evitar o simplement per alguna raó inexplicable i que només es pot otorgar a alló que diuen el si, el destí.
La cançó ja fa tres frasses qe s'ha acabat però vull continuar escribint. Posaré el cd que acabo d comprar, el nou d Marlango, hi ha una cançó que diu algo com squeeze the univers between your fingers que m'encanta, a més a més de per tot el sentit que té o que li dono jo mateixa per la manera en que la Leonor Waitling la diu... és un to extrany, com el poder desconegut que tenim per fer de l'univers engrunes de la nostra vida pasada, present i futura.
Com m'agrada la trompeta ofegada que planya, el piano que entra ballant la dansa dels lladres vestit tot de negre com pertoca, ella, dóna voltes, entre pianos que roben i trompetes que s'ofeguen i guitarres que es perden pel camí de les cireres grisses. Què no és la música una musa? Vet aquí la premisa, si...1 si...2 si...3 llavors... el meu cor vibrant.
La cançó ja fa tres frasses qe s'ha acabat però vull continuar escribint. Posaré el cd que acabo d comprar, el nou d Marlango, hi ha una cançó que diu algo com squeeze the univers between your fingers que m'encanta, a més a més de per tot el sentit que té o que li dono jo mateixa per la manera en que la Leonor Waitling la diu... és un to extrany, com el poder desconegut que tenim per fer de l'univers engrunes de la nostra vida pasada, present i futura.
Com m'agrada la trompeta ofegada que planya, el piano que entra ballant la dansa dels lladres vestit tot de negre com pertoca, ella, dóna voltes, entre pianos que roben i trompetes que s'ofeguen i guitarres que es perden pel camí de les cireres grisses. Què no és la música una musa? Vet aquí la premisa, si...1 si...2 si...3 llavors... el meu cor vibrant.
q pasa?!
Son las 6 de la mañana y acabo de llegar de fiesta (bueno todo depende del concepto q se tenga de fiesta). Sólo sé que aunque no lo estoy en extremo sí estoy lo suficientemente borracha como para tener dificultades para escribir. He ido a tomar algo con mis amigas y justo cuando nos ibamos me he encontrado con Xavi y todo su grupo. Después de tomar algo en la Ovella hemos ido al Be good, no estaba mal, aunque en el momento en el que nos han dejado a Xavi y ami solos ya no era todo "aceite en un flexo". Me ha pedido un beso y se lo he dado, sé que otro día, sin ir bebido, no me lo habría solicitado, pero bueno qué se le va a hacer. Hemos estado juntos un año y él aun me quiere, yo lo único que quiero, como bien le he dicho, es no hacerle más daño, pero bueno. Em fin, le he pedido que me dejara sola el tiempo de un cigarrillo y ha entrado Johny a buscarme. Éste último me ha llevado a casa en moto, gracias. Y pese a todo, cuando he entrado en casa y he oido q el ordenador estaba encendido lo primero que he hecho ha sido mirar si mishegoss había escrito un nuevo post, o si tal vez me había dejado un comentario en alguno de los mios. Que asco, n el fondo, pese a todo, no avanzo. Sólo tengo ganas de decir palabrotas o de prostituirme. Adiós.
miércoles, noviembre 22, 2006
Resum del dia
1. continua sense venir-me la regla
2. li he dit al jefe q li compro el mac portàtil de 12 polsadesq es venia, mio!
3. el jefe m'ha dit q els havia comentat als de la revista del temps d'art o la del temps (com q són poc originals amb el nom doncs no recordo quina de les dues) que els ha parlat de mi per fer un article que en cas d ser petit em pagarien uns 60 euros... nu sé, a mi amb publicar alguna cosa ja soc feliç feliç com un anís!
4. el jefe, alies "Ricard Mas Peinado" s'ha imprés els textos que i vaig escriure pel llibre dels petits grans invents a menys de 100 euros. A veure que me'n diu.
5. començo a estar cansada de tants "amants", aixó d'anar de Samantha Jones per la vida es fa pesat, bastant pesat.
6. pretenia anar a veure a la meva neboda però resulta q han anat d'urgències pq la nena té atacs d'histèria. Queda clar q no hi ha un López amb bona salut mental al món, lo q son los genes tú!
7. tinc mal de cap, fred i una pupa a la boca q per sort no es veu... febres? aish...
8. bona nit a tothom, un petó ben dolç per tots i, especialment, al món infernal.
2. li he dit al jefe q li compro el mac portàtil de 12 polsadesq es venia, mio!
3. el jefe m'ha dit q els havia comentat als de la revista del temps d'art o la del temps (com q són poc originals amb el nom doncs no recordo quina de les dues) que els ha parlat de mi per fer un article que en cas d ser petit em pagarien uns 60 euros... nu sé, a mi amb publicar alguna cosa ja soc feliç feliç com un anís!
4. el jefe, alies "Ricard Mas Peinado" s'ha imprés els textos que i vaig escriure pel llibre dels petits grans invents a menys de 100 euros. A veure que me'n diu.
5. començo a estar cansada de tants "amants", aixó d'anar de Samantha Jones per la vida es fa pesat, bastant pesat.
6. pretenia anar a veure a la meva neboda però resulta q han anat d'urgències pq la nena té atacs d'histèria. Queda clar q no hi ha un López amb bona salut mental al món, lo q son los genes tú!
7. tinc mal de cap, fred i una pupa a la boca q per sort no es veu... febres? aish...
8. bona nit a tothom, un petó ben dolç per tots i, especialment, al món infernal.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)