Escoltant Gloria Gaynor :)

I will survive… amb molta paciència per no dir humor.
Aquest text l’escriuré sense gaires floridures, sense traumes ni voltes, no serà tràgic, no serà dramàtic, només serà... com dir-ho… rient per què cada cop m’adono que hi ha coses que potser per un altre sí per a mi no tenen gens d’importància.
Em sorprèn la facilitat de la gent per ofendre’s simplement per que una no li vingui de gust parlar amb ell/a o no vulgui quedar per misericòrdia.
Recentment he caigut en el pensament que no vull fer res per compassió, no per què vulgui deixar de ser bona persona, que m’hi considero, senzillament per què és la gent que no es mereix un tractament així. No em malentengueu, només dic que la compassió implica la pena i si faig alguna cosa per compassió d’algú, cedint al que em demani, el que estic fent en el fons és menysprear-lo. És difícil d’explicar.
Si quedo amb algú vull que sigui únicament per què em vingui de gust, no per què aquest m’ho demani reiteradament tingui el motiu que tingui per fer-ho… ser amics… demanar-me quelcom… Perquè he d’anar enlloc si no hi vull ser-hi, perquè he de fingir que ho faig de bon grat i amb un somriure? Això ho feia fins ara, i qui m’hagi sentit fer alguna mena de raonament envers això hauria de ser el primer en entendre-ho en comptes d’ofendre’s.
I les amenaces de passar de mi… sincerament, me les prenc amb molt d’humor ja que em recorden a aquella expressió de… a sí? pos ya no te ajunto! És probable que algú es doni per al·ludit i de fet és que si ho fa… que sàpiga que és per ell que he escrit això i per tant, que fa bé en prendre-s’ho com a una referència personal. La resta dubto que sabeu de qui parlo, però tampoc té importància per què cadascú explica el que vol i jo he pecat sempre d’explicar més del que voldria.
Ai Déu meu… tant difícil serà entendre’m? Em repetiré per què quedi ben clar: només penso fer el que em vingui realment de gust, no penso continuar complint i sentir-me tan fàcilment culpable o mala persona per no fer feliç a un altre que en el fons, no és més que un company i que si entengués això i la meva llibertat de dir NO, HO SENTO, ÉS QUE NO EM VE DE GUST I HI HA TOT EL TEMPS DEL MÓN PER QUEDAR, A MÉS, QUE CARAI HEM DE PARLAR AMB TANTA URGÈNCIA QUE INSISTEIXES MALGRAT VEURE QUE NO HI PARTICIPO, PER ARA, D’AQUESTES GANES QUE TENS DE VEURE’NS? podríem ser també bons amics. Ara bé, alguna frase que has fet m’ha fet pensar que et penses que com a amiga seré de cop i volta la teva gran confident o crossa màgica. Els amics es fan amb el temps, i no estan per fer-los servir com a psicòlegs ni com a treballadors socials. I si no tens algú que de veritat, sense haver de reclamar-ho tu, es preocupi pel teu estat d’ànim i la teva vida en general, potser ja ets grandet per comprendre que en l’amistat primer i abans de tot el que s’ha de fer és donar i per això has de tenir quelcom a oferir i en cas de tenir-ho, que a l’altre, veritablement l’interessis com a persona. L’amistat no neix de la pietat ni de la compassió ni del compromís. Diuen que l’amistat és com l’amor sense les seves ales, doncs bé seguint amb aquesta idea… els amics neixen com els enamoraments, no saps ni d’on ni per què, però t’omplen i no falla res que no vegis solucionable.
Per enllestir aquest extens comentari, faré quelcom que veritablement sí crec que he de fer i és que potser, he estat massa dura, i et demano perdó per què en el fons tu només ho has desencadenat i el text ha tirat sol més enllà sense ser tu l’objectiu sinó quelcom més general. Probablement et cabrejaràs, però la veritat, el problema serà teu, no pas meu, per molts els hi pot semblar que estic sent molt cabrona però al meu parer no, per què no et responc ni amb malícia i encara menys amb mala llet, simplement amb humor i sinceritat, espero que fent un petit esforç tu també ho puguis entendre així, tot hi que intueixo que serà ben difícil.
Moltes gràcies i ja ens veure’m, t’ho prometo, si tu vols clar… i per suposat si jo també ho vull.